Fragments d'insomni

Cr�tiques

carlesgomila — Dil, 31 Des 2007 22:55:14

Molts pintors normalment estan sotmesos a certes pressions indirectes degut a la multiplicitat d�interpretacions i gustos entre el seu p�blic, i tamb� entre els seus col�legues. Tothom n'�s un expert a l'hora de fer cr�tica, i potser no entenen que all� m�s important �s si t'agrada o no.

Algun cop he parlat d'aix� amb J. M., pintor i amic, doncs ell �s for�a sensible a les cr�tiques i practica un exercici de control per no deixar-se trair pels dubtes. Els recels i les incerteses son la causa de molts fiascos en la creaci� art�stica, i a vegades son indu�ts per persones inconscients de les seq�eles que poden provocar els seus comentaris.

Els artistes normalment estan encaixonats dins d'un estereotip que a vegades �s encertat, per� sovint est� agreujat amb prejudicis. En tot cas, potser que la sensibilitat sigui una constant en la majoria d'ells, i no sempre aquesta qualitat �s compatible amb l'agressivitat gratu�ta d'algunes cr�tiques. Els fan dubtar, i perden el rumb.

Existeix un tipus de cr�tica entre pintors que neix d'una frustraci� personal que es projecta en la negaci� de tot all� que un no pot aconseguir. Reconec aquesta actitud en molts pintors, i tamb� en mi mateix, tot i que em reservo l'agosarament de la cr�tica directe i destructiva en molt poques ocasions. M�s aviat em quedo curt.

Quina �s, oficialment, la funci� de la cr�tica? Crec que �s una forma d'assimilaci� popular de judicis consolidats, una lli�� d'opinions s�lides dirigida als profans. El cas �s que jo no hi crec gaire amb aix�, i sols em confio al gust i el sentiment per a valoritzar l'art. M'agrada o no m'agrada, em fa sentir o no em fa sentir, i punt (b�, en realitat no �s tan simple...). M�s arguments el tornaran m�s bell? Potser m�s venedor, s�, per� no m�s bell. Un dia en parlar� m�s a fons d�aix�, en un article sobre art i seducci�.

S'ha d'escoltar al teu p�blic abans que la cr�tica, el que t'explica la gent senzilla com a experi�ncia, el que veuen, senten, recorden o imaginen amb la teva obra. La gent que no ent�n d'art �s sempre m�s sensata, a ells s� que s'ha d'escoltar i respectar. El que s'ha d'evitar �s la gent enraonadora, hipot�ticament entesa o que hagi llegit un llibre recentment i vulgui lluir alguna cita.

Tamb� �s curi�s veure l'obra de pintors que acostumen a criticar als altres. Normalment �s dif�cil descobrir-hi res d'especial, res que hi justifiqui la severitat en els seus judicis i que li atorgui una autoritat en l'avaluaci� aliena. De fet, els pintors que m�s es podrien permetre el luxe de fer cr�tiques, romanen callats i humils: estan per sobre de tanta ruqueria. M�s aviat hi podrem localitzar una frustraci� personal que ataca tot all� que no �s capa� de comprendre o igualar. En aquest aspecte, la capacitat comercial, �s sempre un tema cabdal sotm�s a tot tipus de xerradissa (enveja, tanmateix).

El meu cas �s particular: estic immunitzat contra la xerrameca. M'han arribat directe o indirectament tot tipus de comentaris, uns encertats i d'altres rid�culs. En el passat vaig patir una crisi creativa per atendre als professors de belles arts, i la vaig superar en descobrir que eren uns fracassats que jugaven a alli�onar per alimentar els seus egos. All� semblava una ter�pia de grup abans que un taller de pintura, hom anava perdut, i els professors n'eren els gurus. �s prou indicatiu el fet que s�c pintor, i no vaig estudiar mai pintura a belles arts (doncs obviaven la t�cnica); en canvi, visitava museus. �s probable que si hagu�s escoltat a tot aquell gremi de predicadors ara no em dediqu�s a l'art, doncs no sabr�a ni com agafar un pinzell.

Com a an�cdota, vaig trobar molt graci�s un comentari que vaig escoltar al museu del Prado de Madrid. Estava en una sala on s'hi exhibeix un retrat de Van Dyck meravell�s, i una senyora enjoiada va soltar: Desde luego, hay que ver las caras que tenian antes. Si Van Dyck ho hagu�s sentit, crec que s'ho hauria pres com el cul.

Homenatge a un gat

carlesgomila — Dis, 01 Set 2007 00:57:53

El part no va ser f�cil i a aquest gatet li va costar sortir. No s� molt b� com ho vaig aconseguir, per� amb molta cura el vaig estirar cap a fora i va ser aix� com, quan jo tenia deu anys, va anar a parar a les meves mans un gatet acabat de n�ixer, tan embolicat que semblava un botifarr�.

El seu car�cter indulgent i tranquil ens va donar una lli�� a tots de com viure la vida, despreocupat per tot all� que no mereixia prou import�ncia. A les nits d'hivern, es treballava un raconet entre els meus garrons, i no deixava de fer sorollets i estiraments fins que sortia el sol. No vaig entendre mai com no es cremava quan es posava tan arran de les estufes.

Algun cop he parlat de la meva inf�ncia i de la relaci� que tenia amb els gats, i un dia em va venir de gust pintar una petita obra d�un nen que es comunicava amb ells, disfressat amb una cua i unes orelles. La casualitat ha fet que el dia en que aquesta obra es project� en el recital d'Illanvers, al parc del Freginal de Ma�, el gat comen�� a ressentir-se de l'edat.

Divuit anys son molts.

El vaig veure n�ixer, vaig veure com es convertia en un mite, i no vaig ser capa� de veure com la veterin�ria l'adormia per alleugerar una mort imminent. Ara tot el que far� ser� recordar a aquest campi�. Els hiverns ja no seran els mateixos, ad�u amic.

Conversa / 38x45,5cm / oli sobre tela de lli / Galeria El Claustre (Girona)

Retall de premsa: �ltima Hora, dimarts 28 d'agost del 2oo7.

Sis orientacions

carlesgomila — Dil, 13 Ago 2007 01:56:21

Des de fa anys he anat acumulant petites anotacions de com millorar la capacitat creativa, fa poc en vaig fer una tria i ho vaig arranjar en sis punts, senzills per� efica�os. Tot i que est� dirigit a pintors, tamb� son �tils per a escriptors, poetes i m�sics. Aqu� els teniu:

1- En el moment que un artista t� l'encert de gaudir del proc�s de la seva obra, i no tant del resultat, renuncia volunt�riament a tota pru�ja personal per a abocar-se al seu p�blic m�s immediat: ell mateix. Si un no xala, qui ho far� per ell? Un exercici de narcisisme que condemna el super�vit de planificaci� racional, un rapte de lucidesa anomenat AUD�CIA, o la capacitat d'actuar i pensar al mateix cop.

2- Creure en un mateix �s sempre el m�s encertat! Aix� evita recaure en la valoraci� pessimista de l'obra a mitja execuci� (t�pic...), no s'ha d'invertir temps en dubtar d'un mateix, ni en parlar amb gent derrotista (existeix quelcom m�s detestable i mesqu� que un aiguafestes? Son vampirs! Si us plau, acabem amb ells abans que ens frustrin la joia creativa)

3- La vida art�stica no �s un etern broll de fantasia, cal treballar amb entusiasme i estar centrat. La inspiraci� existeix, per� com va dir el catxondo de Picasso, ens ha de sorprendre treballant. El temps lliure i de relaxament �s necessari per a la creaci�, existeixen per�odes d'absorci� i per�odes de projecci�. Les temporades seques ens atorguen claredat de judici.

4- Prioritzar els "podria ser" abans que els "no ho puc fer", i els "desitjo fer" abans que els "hauria de fer". No moralitzar. El perfeccionisme �s una trampa dels pessimistes que volen millorar les coses abans que la seva percepci�, i es concentren en foteses irrellevants que eclipsen una visi� l�cida del treball. Els errors son punts de partida i no s'han d'evitar, el que s'ha d'evitar �s comparar-nos amb grans mestres i proposar-nos fites impossibles. S'ha d'apartar la xerrameca del cervell en l'execuci�, doncs la pintura �s un proc�s d'entrega, i no tant de control.

5- "Qu� estic fent per difondre el meu treball?" Aquesta �s la pregunta clau, abans que la t�pica i lamentable "oh! per qu� no tinc sort?". Doncs perqu� no la busques, rei. El victimisme �s una condemna a nivell personal, art�stic i econ�mic.

6- Son la por i l'ansietat, i no tant la mandra, els grans enemics. La por de no resultar prou bo acaba f�cilment amb l'entusiasme dels pintors. S'han d'assumir riscos!

Espero que aix� pugui alleugerar alguns turments creatius d'algun pintor que, enlloc d'enganxar-se a illencs.com, hauria d'estar pintant o visitant galeries d'art

Us vull comunicar una not�cia abans d'acomiadar-me: el proper dimarts, a la Galeria Artara de Ma�, encetar� una exposici� individual de pintures i dibuixos de figura humana en gran format. Espero que us agradi.

Us convido a tots i a totes a la festa d'inauguraci�, que tindr� lloc el proper dimarts 14 d'agost, a les vuit de la tarda. Hi haur� un espectacle de dansa i una convidada que no estar� gens malament, us hi espero!

www.carlesgomila.com

La sort, la ignor�ncia i la idea d'exotisme

medusa — Dil, 05 Feb 2007 01:48:00

Qu� �s la sort? A la pel�l�cula La fille sur le pont, sens dubte la meva favorita, se'n parla art�sticament. Potser que nom�s se'n pugui parlar aix�, de la sort, doncs l'estad�stica en aquest discurs resultaria un xic grollera. Comen�ar� dient que la sort no �s democr�tica, per definici�.

Em resisteixo a pensar que la sort �s una virtut latent en totes les persones, doncs aquesta sols existeix en tant que es pot percebre. Una persona insatisfeta dif�cilment pensar� que mai t� sort, doncs la sort s'ha d'entendre com la consci�ncia d'un esdeveniment afortunat dif�cilment predictible.

�s habitual escoltar comentaris com aquest: "Aquell t� sort de tenir tants diners, per� segur que �s un amargat". Tradicionalment la sort i els super�vits de fortuna s'han vist amb mals ulls, i existeix el moralisme aiguafestes que et recorda que "pan para hoy, hambre para ma�ana", avinagrant la festa a qualsevol que passi per un bon moment. A l'article anterior en parlava una mica, d'aix�.

La gent religiosa sovint recrimina l'abs�ncia de sort a una gesti� divina desfavorable o injusta. Quina mala llet, aquests d�us! A difer�ncia de la visi� circumstancial, el pensament religi�s atribueix una causa exterior i superior als cops de sort. Existeixen procediments per sol�licitar-los mitjan�ant espelmes, plegaries i s�pliques en to confident; tamb� �s habitual fer la pilota amb lloances. S'acostuma a rec�rrer a diplom�tics i funcionaris de departaments especialitzats, els sants, que exerceixen una pressi� m�s directe i efica� gr�cies a les influ�ncies. Tot plegat �s semblant, com tants cops he dit, a parlar amb un amic imaginari.

Tamb� existeixen algunes supersticions populars que disposen de t�cniques d'aclaparament i gesti� de la sort. �s habitual l'�s objectes catalitzadors, rituals i plegaries paganes, canvis de costums, etc. D'aquestes no en parlar�.

Tornem a La fille sur le pont. Genial pel�l�cula, insisteixo. Gabor (Daniel Auteuil) diu que la sort sols la sabem trobar en els altres. Pensem que les cases de l'altre costat del carrer son millors que la nostra, ignorant que les cases de davant tamb� pensen que ells en son els desafortunats. Hom desitja all� ali�, i li costa valorar all� propi.

La idea d�exotisme hi �s impl�cita aqu�. Els grecs estaven conven�uts que els pobles m�s llunyans eren m�s savis i superiors; no s'adonaven que eren un poble extraordinari i que esdevindria el bressol de la cultura occidental. Aquest mateix tic del pensament, el que tot all� lluny� ha de ser millor per necessitat, hi �s present en gaireb� tot. Si alg� posa en el curr�culum que ha fet quelcom en un pa�s lluny�, s'arrodoneix amb un aire de glamour. En la moda, l'espectacle i la sexualitat tamb� s'hi valora molt l'exotisme. Les medicines i ter�pies, com m�s allunyades de la ci�ncia occidental, tamb� m�s eficaces i miraculoses pareixen. All� lluny� es tenyeix d'una aura m�gica, misteriosa, resultat del desconeixement i la immediatesa en qu� la imaginaci� omple els buits amb tot all� que ens agradaria que fos. �s la mateixa ignor�ncia que ens fa pensar que les cases de davant son millors que la nostra, i aix� fa que ens les imaginem com excepcionals.

Per qui no conegui l�obra mestra de Patrice Leconte, La fille sur le pont, aqu� us en deixo un tast: la genial escena del llan�ament de ganivets. El plaer que suposa el perill, el joc a mort, aqu� esdev� sensualitat er�tica. Cliqueu aqui per veure l'escena.

Sort!

Parlem d'art: "Errors, autenticitat i fidelitat"

medusa — Dij, 09 Mar 2006 18:47:00

Quan els neocl�ssics francesos van reprendre tot all� que suposaven era l'est�tica grecoromana, es van equivocar d'un bon tros. Grans artistes, com ara el genial escultor Antoni C�nova, defensaven la puresa del marbre blanc de l'estatu�ria cl�ssica com a s�mbol de la virtut dels d�us que representaven. Quan, no molt despr�s, es va descobrir que totes aquelles escultures havien estat policromades amb les tintures m�s agosarades, crec que els hi devia caure la cara de vergonya.

Resulta que l�escultura grega, lluny de ser acrom�tica i freda, tenia m�s a veure amb la imagineria sevillana barroca que amb tot aquell bullit que s�havien inventat. Aix� doncs, els neocl�ssics admiraven realment l�art grec, o tot all� que s�havien imaginat en un ingenu exercici de narcisisme? En tot cas, fou un error delici�s.

Gombrich ens explica la decepci� que van patir els pintors eq�estres quan van tenir acc�s a fotografies de cavalls, congelats al galop. Llavors s�adonaren de que l�havien cagat durant un munt de temps pintant els cavalls com volant, amb les quatre potes estirades, una posici� f�sicament impracticable. Gr�cies a les fotografies descobriren que aquella disposici� no era gens fidel, i en endavant tots els pintors estudiaren les seq��ncies de fotografies de Muybridge com si fossin l��nic i veritable criteri a l�hora de representar el moviment d�un cavall. Fins i tot alguns pintors renegaren de les obres anteriors al document fotogr�fic, doncs entenien que posava en evid�ncia les seves compet�ncies. Per� es clar... fins que no van veure tot aix�, tothom xalava de contemplar aquells cavalls al galop tan magn�ficament representats. Qu� va canviar doncs?

Hi ha qui admira molt els colors del boig de Van Gogh, i ara us explicar� una curiositat ben rellevant. L�aparici� del tub d�estany i de nous pigments sint�tics van provocar la industrialitzaci� de la pintura a l�oli com a producte comercial. �bviament, l�abaratiment dels costos de producci� i l�experimentaci� amb aquestos nous materials sense cap garantia hist�rica, va esdevenir en desperfectes t�cnics en les obres d�art. Ens han arribat moltes obres d�aquesta �poca, per� encara moltes m�s es van fer malb� en poc temps i s�han perdut per sempre. D�altres, en canvi, ens han arribat esquerdades o amb els colors alterats, enfosquits o engroguits prematurament. El cas de Van Gogh �s el m�s impactant, doncs el pigment ataronjat que va utilitzar per a pintar els seus gira-sols, s�oxid�, i va virar el mat�s cap a aquell groc tan admirat i caracter�stic que llueix ara.

Tamb� �s el cas de Seurat: molts colors de la seva paleta original no s�n els que nosaltres podem apreciar ara, ni de bon tros. Blaus que ara son verds, grocs que han degenerat en marrons, taronges en grocs, blancs que s�han tornat transparents...

Amb aix� vull dir que tant la fascinaci� pel groc de Van Gogh, com els immaculats marbres grecoromans, son una ficci�, una visi� fragment�ria i parcial de l�obra original. �s ben curi�s aix�, i crec que es pot comparar amb l�adoraci� de rel�quies religioses, doncs els sants poc tenien que veure amb tot aquell merder fetitxista que s�organitz� a partir d�una dent seva, o pitjor encara, d�una dent falsa.

Vosaltres sab�eu aix� de Van Gogh i Seurat? Tinc ent�s que els museus no van voler restaurar les obres perqu� donaven per fet que l�obra aut�ntica per a el p�blic era aquella cosa descolorida, i no tant l�original ataronjat. S�via decisi�, penso. Vosaltres sabreu admirar aquestes obres amb els mateixos ulls, ara que sabeu aix�? Mmmmmmh... Hi ha gent que no pot!

Recordo quan fa uns anys va esclatar la pol�mica amb la restauraci� del magn�fic �cavaller amb la m� al pit�, del Greco, doncs la majoria de gent preferia el quadre envellit. Aj�!

El museu de La Haya va decidir no netejar els repintats p�stums en les obres de Rembrandt, que son molt nombrosos; acordaren permetre-ho en tant que formava part del bagatge hist�ric de les obres. Un argument tant discutible com leg�tim. Algunes de les obres m�s emblem�tiques no son, en rigor, les que Rembrandt va pintar, si no el resultat de l�acumulaci� de multitud d�estrats de pintura que tergiversen totalment l�efecte de l�original.

Les pintures negres de Goya, tant admirades, resulta que son en gran part el producte de l�agosarament d�un restaurador franc�s que tamb� era pintor afeccionat. Les pintures originals, greument deteriorades, van ser repintades amb un criteri bastant lliure per aquest personatge, i que ara no recordo el nom. A quin admirem doncs? A Goya? Al restaurador? Al circumstancial equip de Goya i al restaurador? O senzillament a les obres tal qual les veiem, indiferentment de quin siguin els seus or�gens i intencions primeres?

Fuuuuu, i no acabar�em mai d�esmentar exemples, que realment son incomptables. I b�, aix� es complica... Qu� �s aut�ntic en la hist�ria de l�art? Jo opino que tant els historiadors com els artistes s�han nodrit sistem�ticament d�errades, maj�scules errades en la lectura i interpretaci� del llegat art�stic. La historia de l�art �s una errada continuada i sense remei que es nodreix de si mateixa donant uns resultats sorprenents, frescos, que posen en evid�ncia els paradigmes i el concepte d�autenticitat.

Aix�, si un artista admira el que ell pensa que fou l�art grec, �s en realitat una forma de narcisisme on d�imaginaci� es converteix en una f�rtil ficci�, en un esper� que suggereix la recreaci� de tot un nou univers que, en un futur, novament ser� l�est�mul creatiu per a nous artistes que no hauran ent�s res de tot all�. I us dir� m�s: �s possible que als grecs cl�ssics tamb� els hi pass�s el mateix.

Sobre m�scares i aparences - Un homenatge a les disfresses

medusa — Div, 24 Feb 2006 18:42:58

Les m�scares simbolitzen una falsa aparen�a que t� com a finalitat substituir, de forma fraudulenta, tot all� veritable i aut�ntic que encobreixen. Les aparences es dolen d'una molt mala premsa, i tradicionalment s'han jutjat com immorals. Jo voldria aqu� endre�ar una poc aquesta mala reputaci� que tenen les m�scares i les imatges superficials, amb el meu punt de vista. Endavant, doncs.

Sempre he desconfiat sistem�ticament de la tradici�, doncs no sempre es basa en evid�ncies i arguments v�lids, si no en la for�a del temps, la repetici� i el costum. Una bajanada que es va idear fa 2000 anys, posem per cas, no perqu� s�hagi transm�s m�s o menys fidelment fins ara, en rigor, deixar� de ser una bajanada. All� quantitatiu, el temps, modifica la percepci� d�all� qualitatiu. El pensament tradicional no �s raonable, i s�acontenta en repetir submisament el que s�ha transm�s, que s�accepta en tant que el temps l�ha prenyat d�un segell de respecte i gravetat.

Segur que Plat� agafaria una bona nerviada si li demanessim qu� en pensa de les m�scares. �s previsible que se l�enfil�s amb tota aquella rutina que les m�scares son un frau i que, les aparences, esdevenen en un ca�tic desordre que embruta l�ess�ncia de les coses i bla bla bla. Ai! Quina mala reputaci� que tenen les aparences!

Les aparences... Ja va essent hora que ens replantegem per quina ra� ens resulta tan despectiu, aquest mot. Potser que tradicionalment sempre hagi estat aix�, i seguim el fil sense plantejar-nos res m�s? Un tic d�her�ncia judeocristiana, potser? Tot all� accessori en una persona, no ha de ser tan dolent... De fet, crec que �s vital disposar d�un bon repertori de m�scares.

A mi m�agraden m�s les m�scares i les disfresses abans que les persones nues i sense cap imatge que projectar, sense cap pretensi�, picardia ni fingiment de res. Una persona que es descobreix del tot, sense reservar ni la m�s m�nima treva al misteri, em resulta planera i de mal gust. Entenc que la personalitat no �s tant el que un �s, si no el que es pensa que �s, o vol arribar a ser.

�s millor una persona per ser m�s sincera? En absolut! De fet la bona educaci� �s una magn�fica f�rmula per a recrear un eufemisme en el pl�nol social, i aix� poder evadir el conflicte que suposa la total sinceritat entre persones dissemblants. Per fortuna, la gent porta m�scares sempre, i aix� ens entenem millor evitant la vulgaritat d�un comportament sincer, jugant a un intercanvi d�aparences sotm�s a unes regles. La sinceritat �s un impuls que foragita tot cap a fora, sense criteri ni mesura, d�una forma vulgar i trivial; en canvi, la m�scara �s un filtre amb la virtut d�estimular el sentit com�, la intel�lig�ncia i la personalitat. La m�scara implica sempre un pla d�acci� i una lucidesa a l�hora d�encarar el joc de les relacions socials.

La personalitat no �s innata, si no apresa. La m�scara �s aquella personalitat que nosaltres hem decidit tenir i oferir, en un acte conscient d�individualitat i d�inconformisme amb nosaltres mateixos. No es tracta d�hipocresia, si no de l�admirable i respectable voluntat de ser diferent, ser una mica millor. Tot all� que no podem aconseguir per nosaltres mateixos, ho incorporem com a aparen�a o com a desig; a voltes aquestes �nsies son tan fortes que es converteixen, com per art de m�gia, en all� que pretenien simular. Hom sap que amb un farol es pot guanyar tota la partida.

Personalment, com he dit abans, m�atrau molt m�s alg� que te la capacitat de sobtar, abans que una persona previsible i sense cap imatge enredaire que oferir, sense una disfressa. A voltes aquesta es defineix com a estil, i �s la marca personal de cada un, el recurs m�gic que ens converteix en alg� especial i que �s el motor de les modes. I no �s precisament un acte leg�tim la voluntat de ser particular? Una persona no pot ser virtuosa si �s previsible, resulta avorrida... ha d�ocultar alguna carta a la m�niga, un gran farol que el torni una persona m�s interessant que un aut�mat, privat de la capacitat de mudar-se per un instant, a voluntat.

El que es percep de nosaltres es converteix en nosaltres, i la m�scara que ens protegia del que no vol�em ensenyar, es converteix en una reacci� �ntima i personal, que esdev� un acte leg�tim i intel�ligent de projecci�.

De tot aix�, s�extreu un sil�logisme: recon�ixer obertament que un �s un mentider, �s un acte superb de sinceritat. Tot aquell que digui mentides, si aix� ho reconeix, �s a la vegada una persona sincera.