36 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Gloria 04 Feb 2008, 13:35

Encara que no em considero artista (ja ho vaig dir abans) i molt menys d'èxit, es veu que jo no en sé de vendre o de crear per vendre. Precissament parlo d'això al meu blog. Tot el que he fet expressament per exposar y per tant vendre o intentar-ho, no m'ha funcionat. Només el que he fet per gust i he disfutat pintant-lo sense presses ni pressions és el més ha agradat al personal i m'han près els quadres (es un dir) de les parets de casa meva.

Salutacions.

Escrit per Carles Gomila 04 Feb 2008, 14:55

I és una gran veritat, aquesta!

Quan un es despreocupa dels resultats i es centra en xalar l'acte creatiu, paradoxalment, és quan més empenta té l'obra. Una altra cosa és després com moure l'obra adequadament...

Tant és així que he pogut comprovar que l'esforç, la racionalització i la dificultat en l'execució es tradueixen en un element repel·lent per al públic, avorrit potser (al menys des de la meva experiència). La joia i frescor d'una execució emotiva, sense pressions ni restriccions, es transmet implícitament i en general agrada molt més.

És per això que penso que les tècniques s'han de treballar molt per a poder interioritzar-les i fer-ne un ús gairebé automàtic, deslliurat de dubtes que trenquin la facilitat amb la que es resol una obra que té com a fil conductor un rapte emotiu.

Escrit per purista 12 Feb 2008, 13:20

Sr. Gomila, a jo m'agraden els "puros" i el seu escrit no me fà cap efecte, ni bo ni mal

Escrit per Carles Gomila 14 Feb 2008, 18:04

Idò perfecte

Escrit per Friedrich E. 18 Feb 2008, 12:03

En l'assumpte que tracta, Gomila, hi ha algunes questions de fons, que merexeríen -al nostre entendre- un tractament a banda.

Apunto una , que seria la que ens portaria a parlar -en el seu blog,i potser també en el d'altres "illencs"- del objecte d'art com a potencial mercaderia (o no) inserida en una realitat de valors contingents d'ús, i valors de canvi per diners (o no).

Aparentment pedant el que dic, sí, però m'ha semblat entendre que es podria parlar d'aixó, per a compensar el que sembla la única possibiliat en el món de l'art: "El negoci....", com diu vostè.

Escrit per Carles Gomila 18 Feb 2008, 15:48

Salut Friedrich, E.

És obvi que el producte artístic, abans d'arribar al públic, necessàriament ha rebut un tracte comercial. És una rutina que articula tots els objectes que canvien de mans en aquest món, i l'art mai ha gaudit d'un règim especial. Al contrari: és l'objecte d'especulació ideal.

Molts artistes reneguen d'aquest fet, però s'ha d'admetre que, per romàntic que sigui el procés creatiu a nivell personal, tots vivim en un mateix món i assumim que tot funciona baix uns mateixos imperatius comercials. Una altra cosa és el que ens agradaria que fos, però els ideals no tenen cabuda en aquest bloc, que és més aviat tècnic.

El negoci de l'art és especialment complexe, doncs respon a moltes variables i interessos. No és gens fàcil. S'ha escrit tant sobre el tema que tot el que pugues escriure aquí seria una banalitat... En canvi, penso que és profitós reflexionar-ho com a experiència.

Els artistes dediquen la seva vida a l'art, però no dediquen gaire esforços a aprendre com poden projectar el seu treball en el món real, i rebre un reconeixement econòmic que li permeti treballar més dignament. Amb freqüència despleguen una actitud de ressentiment davant d'aquest fet que no els ajuda a prosperar. Fins i tot semblen disposats a fer tot el que calgui per a generar problemes en aquest últim tram que possibilita l'emancipació.

Abans que parlar del mercat de l'art, aquestes reflexions s'adrecen a tots aquells artistes que encara no s'han pogut deslliurar d'alguns tabús, i que estan frenant tant els seus progressos econòmics i, en conseqüència, també personals i artístics.

Escrit per òliba 18 Feb 2008, 20:08

L'Art és necessari però no-útil. és una mercaderia estranya que necessita un tracte estrany. Ple d'anades i vingudes sorprenents, el mercat de l'Art va per lliure respecte l'altre mercat.

Escrit per Friedrich E. 20 Feb 2008, 07:23

En l'art hi ha negoci -quan hi ha- abans de tot, perquè s'ha de menjar, i el primer que ho ha de fer és l'artista. Una necessitat humana, doncs, és la que està en la base de l'assumpte; emperò no esgota el "tema" plantejat.

"(:: Goya no pintaba para que dos siglos después vinieran los japoneses a ver sus cuadros colgados en la pared. Goya pintaba para denunciar la injusticia, por un mundo mejor y para ganarse la vida". (Fernando Trueba, 1996).

Escrit per Friedrich E. 20 Feb 2008, 20:53

Com vostè diu òliba "(...) L'art és una mercaderia",i com a tal depèn de la demanda, ¿no?

Llavors, si l'art és una mercaderia, hi haurà una teoria del valor-o almenys un "principis" dineraris- que sustentin la seva circulació entre l'oferta i la demanda, ¿no?

Oferta, demanda, mercaderia, teoria del valor...? Massa càrrega pecuniària, per a la presumpta angèlicoexcel·lència de la creació artística, que, tal vegada, no és més -ni és menys- que una "technné", un ofici, una habilitat.

Escrit per òliba 20 Feb 2008, 21:38

A l'art li cal tècnica i concepte per a ser possible.
Estar inscrit en el temps històric just - no crec que avui li anessin massa bé les coses a Giotto-. Les vides dels artistes que ens han arribat, la majoria son de pena, (alimentant el mite?)el procés que fa arribar a un individu a posar-se a escriure,per ex., no te gaire a veure amb els processos naturals de la societat benestant que ens envolta, [estudiar amb la mirada posada en la producció posterior i els guanys, "aquesta carrera té molta sortida..."]
"angèlicoexcel·lència" és un qualificatiu "foraster".

Escrit per Carles Gomila 21 Feb 2008, 00:05

Bon debat!

Òscar Wilde escriu en el "Retrat de Dorian Grey" que "tot art és inútil", tal i com ha apuntat Òliba. Hi estic d'acord, jo també penso que tot luxe és tan inútil com atractiu, però Wilde va descuidar una faceta on l'art és força útil: serveix com a símbol de poder i prestigi, i com a objecte d'especulació (d'ací el mercadeig).

L'art no gaudeix d'un règim paral·lel en el mercat. Més complexe sí que ho és, però no és diferent. Atén a les mateixes lleis de mercat que afecten als objectes de luxe (com per exemple, les antiguitats, el col·leccionisme, etc.), i existeixen formes de gestió especialitzades en optimitzar i promocionar els guanys d'aquest tipus de mercat. Amb això vull dir que aquest procés és una tècnica susceptible de ser analitzada racionalment, tot i que sempre hi intervé el geni del venedor (carisma, aptituds socials i estratègia).

Jo opino, Friedrich E., que la creativitat és una techné tal i com l'entenien els antics grecs, com també ho son els procediments que permeten bescanviar quadres per sous.

En canvi, la genialitat no és una tècnica, però estic convençut que aquesta sensibilitat és, com a mínim, educable. És un debat tan antic com espès: l'artista és o es fa? (l'ou o la gallina?) Ambdues coses son certes.

Jo no us ho sé contestar. Però els savis tampoc no ha arribat mai a un consens des de que es va encetar el debat en el renaixement... Suposo que si existeixen escoles d'art, apart de ser un gran negoci, és perquè es poden aprendre els rudiments que després vindran a fer possible que una persona amb la virtut del talent, en pugui fer un ús.

La tècnica és una gran part de l'engranatge, però no és la cosa en sí. La tècnica és el llenguatge, però no la novel·la.

Escrit per Friedrich E. 21 Feb 2008, 17:43

òliba,

Com vistè bé diu, l'art (i l'artista afegiriem), cal "(...) estar inscrit en el temps històric just - no crec que avui li anessin massa bé les coses a Giotto- (...) ".

El Giotto, com Rafael "(...) no pintaren els seus quadres independentment de la DIVISIÖ DEL TREBALL que en el seus temps existia en Padova o en Roma. No eren, ni més ni menys, que qualsevol altre artista, i es trobaven condicionats pels progresos de la tècnica pictòrica assolits abans que ells per d'altres tal vegada anònims, i condicionats per l'ORGANITZACIÓ DE LA SOCIETAT i de la divisió del treball en tots els païssos amb els que la seva localitat mantenia relacions d'intercanvi.

El que individus com Rafael (o Giotto) desplegasen el seu talent depenia, enterament, de la DEMANDA, la qual, alhora, depenia de la DIVISIÖ DEL TREBALL, i de les condicions de CULTURA dels éssers humans que se'n deriven ".

Encara avui tenim a l'abast aquesta cita que ens ha semblat oportuna reescriure. I sí, és el que s'imagina; ens disculparà, emperò és de "La ideologia alemanya", un text de 1846 escrit per un "duetto" de tedescs -sensedéu i sense pàtria- , avui quasi innombrables.

Escrit per ricard 21 Feb 2008, 20:30

Quizás peque de atrevimiento al querer haceros partícipes de mi opinión en un tema que me viene grande en muchos sentidos: maltratadme (verbalmente) si os place.
Dejan claro lo barbudos alemanes que el arte es también trabajo, y entiendo que la decoración de catedrales, iglesias, y demás lugares sagrados, debía ser ejecutada por técnicos en la materia, claro está que algunos con mayor acierto que otros. Cabe suponer que la intención de estos artesanos tenía mucho que ver con la mera subsistencia.
El pintor de hoy en dia que produce marinas o bodegones destinadas a decorar las paredes de los hogares humildes no está considerado por sus colegas como un artista. Sin embargo, algunas de las obras "modernas" adquieren valor no tanto por su valor intrínseco como bien de intercambio (ya que su valor "decorativo" sería discutible) sino como un nuevo fruto (¿excrecencia?) del sistema capitalista, que no necesita ya de ese primigenio valor decorativo (en el sentido de "hacer agradable" un lugar).

Escrit per Friedrich E. 21 Feb 2008, 21:33

Pues eso, ricard: el asunto del arte, sobre todo, es oficio (y unos lo tienen mejor aprendido y experimentado que otros), y es también tener alguna dosis -o no- de más o menos dignidad en la lucha por la subsitencia. Todo lo demás respecto al arte, suele circunscribirse a valor de uso y a valor de cambio.

Y para hablar de otra cosa relacionada con lo que nos ocupa: La elección de Giotto como ejemplo por parte de "òliba", me ha gustado mucho, porque al margen de cualquier comentario como los que aquí hemos abocado, la visita a la Capilla Scrovegni (Padua) -cuyos frescos sabéis que pintó el Giotto- no tan sólo es una experiencia estética magnífica, sino que también refuerza la creencia que la trascendencia está aquí, en la tierra (aunque mal repartida, por lo demás; ¡como tantas cosas... !).

Pero de estas cosas (de trascendencia y de injusticias), nuestro P. Paolo Passolini ("Giotto", también), sabía más que nosotros ¿no?.

Escrit per òliba 21 Feb 2008, 21:34

No m'explico que a aquestes alçades s'entre tingui, "Friedrich E", a voler demostrar que els artistes mengen, que si no venen el que produeixen no podran fer-ho(menjar,es clar!) que si no els hi compren no produiran i hauran de posar-se a fer de qualsevol altra cosa perquè sino es moriràn de gana i fred. Tampoc m'explico que ho digui ... SUBRATLLANT.
Qualsevol pot haver llegit a A.Hauser i haver-se'l cregut.

Escrit per òliba 21 Feb 2008, 21:41

Ens hem creuat, que no eclipsat. M'agrada que estigui d'acord amb alguna de les coses que he escrit. A mi em sembla magnífic el que li diu de Passolini a "Ricard".

Escrit per Carles Gomila 22 Feb 2008, 00:16

És cert, com diu Òliba, que les afirmacions que han quallat aquí son obvies (al menys per a mi: és la història de la meva vida). Així i tot, m'he trobat amb gent que encara no ho te clar a això de que els artistes necessiten pagar el lloguer i menjar, com tothom. No va malament recordar-ho, però tampoc desitjo fer un exercici de victimisme.

---

Vull fer alguns apunts:
Hi ha una diferència molt important entre Goya o Giotto, i els pintors contemporanis: abans es pintava per encàrrec i no existien les galeries d'art tal i com les entenem ara (com a diposit d'obra, promoció i espai expositiu. L'art no era tan popular). La forma que tenien els pintors per a accedir a la remuneració era diferent en aquelles dates, però tampoc més amable. Crec que avui, tot i que ens agrada tant queixar-nos per sistema, les coses estan moooolt millor pels artistes plàstics. Penso que anam a millor i que el públic és més àvid d'art que antany.

D'altra banda, vull fer tres diferències entre compradors:
1.- Qui compra amb el cor (PVP variable)
2.- Qui compra per a decorar (PVP competitiu)
3.- Qui compra per a invertir (PVP sotmès a especulació)

Normalment quan parlo "d'un públic", parlo de la gent que s'enamora d'una obra i la incorpora a la seva vida (una història d'amor). Quan parlo de "col·leccionistes" em refereixo a la tercera categoria i, en cap cas, em refereixo com a públic a les persones que compren art per a que faci joc amb el sofà de la saleta. No és que ho vegi malament, si no que aquí no m'interessa com a objecte d'estudi.

Escrit per òliba 22 Feb 2008, 01:39

En el cas de l'art no es pot barrejat l'origen del "producte" amb el seu destí final. Les raons que fan fer "art", (perdó), a un "artista", (perdó) no son necessàriament relacionables.
Quantes novel·les han dormit temps i temps a dins d'un calaix produint pols i prou?
Son Pessoa, Modigliani o Van Gogh treballadors "normals"? Pessoa precisament es pregunta sovint sobre si publicar o no. Hi ha algun fabricant d'alguna cosa que es plantegi seguir fent un producte que no es ven?
La producció en el sentit alemany del dinou és la quantitat, La oferta i la demanda de tot un mercat, que estigui abastit fluidament. Si el producte és un seguit d'objectes únics, el mercat haurà de ser especial, i això algunes ideologies, -avui reaccionaries- ho rebutgen, només cal veure la producció artística "oficial/protegida" d'aquestes èpoques "innombrables", per a alguns.

Escrit per ricard 22 Feb 2008, 13:57

¿Creeis que sería exagerado afirmar que, en cierto sentido, algunos artistas no venden su obra como material "tangible", sino una parte de sí mismos, valorada en el sentido que da valor, por ejemplo, a un autógrafo de un futbolista?
¿Porqué un garabato de Picasso vale dinero?
¿Es el mercado del arte (o una parte de él)una invención capìtalista, como lo es el mercado de los productos de lujo?

Escrit per Friedrich E. 22 Feb 2008, 19:28

Parece que a base de habernos unido "tertulianamente" al planteamiento del asunto de las necesidades basicas del artista, van saliendo matices interesantes en esta pagina. Dicho sea sin tenr ni idea de Hauser, de veras. Pero bueno, si insistimos, al menos lo haremos sin subrallar.

Lo de la analogia con los autografos de "ricard", recuerda a algunas de las presumptas practicas del Salvador Dali mas terminal, y nos centra en el titulo de la propuesta de C. Gomila "El negoci de l'art".

Del Passolini que tambien parece apreciar "oliba", nos gustaria saber lo suficiente, como para afirmar que no se dedico nunca al negocio del arte en los terminos en que "ricardo" lo plantea crudamente.
______________
PS: Escribo con un teclado germanico que me impide acentuar.

Escrit per òliba 22 Feb 2008, 20:10

Estimados "Friedrich" i "E": Lo del teclado tedesco, de veras, me ha llegado al alma! (en caso de tenerla), tienen uds. un sentido del humor estupendo!
Sobre Arte ya me cansa, me da igual que Manzoni venda m..., que Dalí firme solo, que nos quieran tomar el pelo , o no... Seguiré amando al Arte aunque le salga de vez en cuando algun hijo tonto. Va por delante de la ciencia y de cualquier disciplina, se "carga" , a veces, lo racional. Lo racional vendrá luego a desmenuzar socializar, interpretar lo que un o una han HECHO. Bien, no?
Siento que mi español sea aun mucho peor que mi catalán.

Escrit per òliba 22 Feb 2008, 20:38

"ricard", producto de lujo-lujo, el jamón de Jabugo 5 Jotas. Eso es Arte conceptual! No dura nada y nos acordamos una buena temporada.

Escrit per Ori Gyn 23 Feb 2008, 11:10

Carles .- Normalment quan parlo "d'un públic", parlo de la gent que s'enamora d'una obra i la incorpora a la seva vida (una història d'amor).

Ori Gyn.- "Mon amour", quan dius això no estaràs pas pensant en un quadre de Courbet. Endevines quin...? Per cert, segons la teva taula de compres, aquesta pintura la compraries per invertir, per decorar, o per amor (a l'art, o tal vegada a mi: "Ori Gyn"). Bisoux !

(Eh ! aquest blog teu, Carles, mola molt...)

Escrit per òliba 23 Feb 2008, 14:35

En aquesta sensacional pintura de Courbet la perversió està en mirar el quadre, interrompre. Allà son dos, i els demés... voyeurs.

Escrit per Ori Gyn 23 Feb 2008, 15:45

Perversio vers "le père", dels "voyeurs" i dels "voyoux".

Aquestes coses m'ensenyà el que fou el meu propietari abans de ser pictòricament socialitzada en el Museu del Quai d'Orsai, on ja no soc una "negoci", per a ser "oci".

Escrit per òliba 23 Feb 2008, 16:46

Vos bé sabeu, "Ori Gyn", que l'oci és un gran negoci. Ara teniu proxeneta; el Quai d'Orsai.

Escrit per òliba 23 Feb 2008, 17:01

Bisoux i "voyoux", que signifiquen? Li confesso que no sé que volen dir, Mme Ori Gyn.

Escrit per muriel 23 Feb 2008, 19:52

UUUAUH! quin debat!hola artistes!
Jo crec que les obres tenen vida propia...El procés d´enamorament existeix!malauradament_o no!_ al reves també existeix...igual que penjes un cuadre també el pots despenjar...la vida sigue...tot passa, tot cambia...i la decoració de les parets també! si us plau!....a vegades ens enamorem de coses ben rares....i us asseguro que si fos rica tindria una gran colecció d´art...per penjar i despenjar al meu gust i gracia.....
la firma de picasso val doblers pero no es art. la seva obra si es art, com a minim s una diferencia...
les dues coses comprten fetitxisme,son joies....i
ara tothom busca la novetat....la novetat que ha deixat de ser una sorpressa de tant buscarla i descontextualitzar la realitat...la novetat es capaç d´aborrir mb molta rapideza...com bufa el vent...
pero el arte permanese!!!!!!!!
salut!

Escrit per "Departdedieu" 23 Feb 2008, 20:12

"El negoci de l'Art", ens proposa en Carles. Es tracta de les arts plàstiques...? I les altres...?

Escrit per ricard 23 Feb 2008, 20:51

Playboy: 3 euros
Coubert: ?
(Sembla un xiste d'en Torrent)

Escrit per òliba 23 Feb 2008, 21:57

El sublim de "l'Origen.." és que s'endevini una altra temperatura a sota del vestit blanc.

Escrit per Friedrich E. 24 Feb 2008, 10:05

El "Playboy" que planteja irònicament "ricard" -que en els EE UU vend cada mes 3 milions d'exemplars- ens remet a l'art i a les arts gràfiques dels ss. XX i XXI, que permeten les còpies gairebé ilimitades, en aquest cas de magnifics sexes femenins anàlegs als que pintaven Courbet o Picasso, aqui a dalt citats.

Aquesta seria, tal vegada, una de les raons del preu de canvi, 3 euros, del "Playboy".

(Carles, ens pareix que hem arribat, idò, a Walter Benjamin i a la "fotocòpia"; que parli qui sàpiga, perquè nosaltres no en sabem del tema).

El preu d'un quadre (*) -eròtic en aquest cas- d'en Courbet, ens planteja comparativament en "ricard"...? Ens atrevim a opinar: Si aquest quadre ha estat llevat del mercat i ha estat socialitzat en un Museu, ja no té preu o valor de canvi mercantil; no? I nosaltres, el comu dels mortals, el podem gaudir: Visca l'Estat!, o en el seu defecte, "Vive la Commune!" aquella per la qual lluità en Courbet.

I com que 3 euros no és una ruina i avui és gris diumenge cuaresmal, Visca Hugh Hofner ! , també, perquè alegra la vida a qui compra el seu "Playboy".

_________
(*): En vida de Gusatv Courbet, i abans de "La Commune" de 1871, venia els seus quadres a la burgesia francesa per uns 15.000 francs, i es considerava molt ben pagat.

Escrit per òliba 24 Feb 2008, 15:49

Barrejar el "Playboy" amb l'erotisme d'alt voltatge (tòpic, eh?) de l'obra de Courbet...
I "nosaltres" tota l'estona parlant d'art!!

Escrit per Carles Gomila 24 Feb 2008, 16:54

Hola a tots i a totes! Va ben engrescat, això!

- Ricard, l'obra intangible on l'únic valor és el de l'aval d'una firma, existeix des dels anys 60; no és una exageració, és un fet. Si algú paga una quantitat de diners per un objecte, aquesta suma avala els estàndards de cotització. Resumint molt, molt, podem afirmar que "el preu d'una obra és el que s'arriba a pagar per ella". Tant és així que hi han artistes que compren les seves pròpies obres en cases de subhastes per molts diners per a justificar oficialment uns estàndards de cotització elevats (això ho fan mitjançant intermediaris, és clar). Algunes galeries d'art que participen en subhastes també juguen a aquest cercle viciós per a generar espirals de cotització vertiginoses en poc temps. Aquest és un joc que, com la borsa, implica un risc i una inversió important de capital; no és gens fàcil i no sempre surt bé (sempre sentim a parlar dels guanyadors, però mai dels milers d'intents frustrats). No és gaire diferent del negoci immobiliari (comprar, recal·lificar, especular i vendre).

Personalment, a mi m'agrada comparar les firmes dels artistes amb les firmes de moda (tinc un article començat sobre això, tard o d'hora el publicaré). He arribat a aquesta conclusió:

"(...) Podem comparar la tria de pintors que fan els col•leccionistes amb les marques de moda. La comparació no és gratuïta. Com tothom sap, hi ha marques molt prestigioses i cares, d’altres més econòmiques i populars, etc. El que està clar és que si algú entra en una galeria d’art, no és per a remenar com en un mercat, si no per a triar el producte de marca que més afinitat tingui amb el seu estil, la seva línia. Adidas o Nike? Tapies o Chillida? Si, la tria d’un artista és molt similar a la tria d’una marca: el col•leccionista es sent identificat amb la firma de l’artista de la mateixa forma que ho fa amb una firma de moda.

marca = firma
firma = estil
estil = marca
artista = firma, marca i estil"

---

Ori Gyn, bisoux!(*), benvinguda de nou!
Què va, què va... Al Musée d'Orsay m'hi vaig passar dos dies sencers, i la cèlebre obra de Courbet no em va enganxar ni molt menys com la resta de meravelles que hi han allà; gairebé ni m'hi vaig returar, és una obra que impressionava fa un segle, però ara té més un valor documental. Està clar que "L'origen del Món" és una peça clau en la història de l'art, però no m'ho penjaria pas a casa (ni em decora, ni m'enamora). Seria una inversió brutal en el cas que els francesos es volguessin desprendre del seu patrimoni.

(*) Òliba, "bisoux" significa "petons"

---

Departdedieu: en efecte, aquí només parlo de les arts plàstiques. Ho sento, desconec com funciona el món editorial i de l'espectacle, però sembla convincent que hi hagi algunes coses en comú.

---

- Òliba, abans parlaves de l'art reaccionari protegit/subvencionat oficialment. Això és una de les ironies de la història de l'art, i que amb el temps es torna cada cop més comú.

El nostre sistema acull el desordre com una part més de l'ordre. Ets un reaccionari? Perfecte, té una subvenció per a fer-te escoltar i muntarem un fòrum per a reaccionaris on tothom hi podrà interactuar. La revolta, la queixa i la denúncia en el món de l'art estan subvencionades per entitats públiques o privades que ho veuen com un matís cultural digne d'estudi i exposició. Es pot, tot i que sembli mentida, convertir en cultura la anti-cultura. Bonica entel·lèquia!

Això em recorda quan fa uns anys vaig participar en una manifestació a BCN i em van donar un fulletó amb el recorregut. EL MANIFESTÒDROM, es deia. Em vaig sentir com un gilipolles i vaig marxar...

---

L'art i l'erotisme és un tema que sempre m'ha atret molt. L'art sempre ha dignificat, disfressat i justificat l'erotisme. Personalment, penso que l'erotisme i la falsa moral victoriana en l'art és un tema fascinant. De la mateixa forma que quan no es pot riure es quan més ganes es té d'esclatar, quan l'erotisme està vetat és quan amb més força es manifesta; això si: sense que es vegi res!

L'art ha sacralitzat allò profà, i profanat allò sacre (l'eterna temptació!).

Escrit per òliba 24 Feb 2008, 17:21

"bisoux", Carles!

Escrit per òliba 25 Feb 2008, 01:12

"I com que 3 euros no és una ruina i avui és gris diumenge cuaresmal, Visca Hugh Hofner ! , també, perquè alegra la vida a qui compra el seu "Playboy". "Friedrich E.".

-(... i a plena quaresma és més discret endur-se al wc una revista a sota del braç que carregar amb un quadre amb marc i tot).

Deixa el teu comentari