Crítiques
Escrit per Carles Gomila | 31 Des, 2007Algun cop he parlat d'això amb J. M., pintor i amic, doncs ell és força sensible a les crítiques i practica un exercici de control per no deixar-se trair pels dubtes. Els recels i les incerteses son la causa de molts fiascos en la creació artística, i a vegades son induïts per persones inconscients de les seqüeles que poden provocar els seus comentaris.
Els artistes normalment estan encaixonats dins d'un estereotip que a vegades és encertat, però sovint està agreujat amb prejudicis. En tot cas, potser que la sensibilitat sigui una constant en la majoria d'ells, i no sempre aquesta qualitat és compatible amb l'agressivitat gratuïta d'algunes crítiques. Els fan dubtar, i perden el rumb.
Existeix un tipus de crítica entre pintors que neix d'una frustració personal que es projecta en la negació de tot allò que un no pot aconseguir. Reconec aquesta actitud en molts pintors, i també en mi mateix, tot i que em reservo l'agosarament de la crítica directe i destructiva en molt poques ocasions. Més aviat em quedo curt.
Quina és, oficialment, la funció de la crítica? Crec que és una forma d'assimilació popular de judicis consolidats, una lliçó d'opinions sòlides dirigida als profans. El cas és que jo no hi crec gaire amb això, i sols em confio al gust i el sentiment per a valoritzar l'art. M'agrada o no m'agrada, em fa sentir o no em fa sentir, i punt (bé, en realitat no és tan simple...). Més arguments el tornaran més bell? Potser més venedor, sí, però no més bell. Un dia en parlaré més a fons d’això, en un article sobre art i seducció.
S'ha d'escoltar al teu públic abans que la crítica, el que t'explica la gent senzilla com a experiència, el que veuen, senten, recorden o imaginen amb la teva obra. La gent que no entén d'art és sempre més sensata, a ells sí que s'ha d'escoltar i respectar. El que s'ha d'evitar és la gent enraonadora, hipotèticament entesa o que hagi llegit un llibre recentment i vulgui lluir alguna cita.
També és curiós veure l'obra de pintors que acostumen a criticar als altres. Normalment és difícil descobrir-hi res d'especial, res que hi justifiqui la severitat en els seus judicis i que li atorgui una autoritat en l'avaluació aliena. De fet, els pintors que més es podrien permetre el luxe de fer crítiques, romanen callats i humils: estan per sobre de tanta ruqueria. Més aviat hi podrem localitzar una frustració personal que ataca tot allò que no és capaç de comprendre o igualar. En aquest aspecte, la capacitat comercial, és sempre un tema cabdal sotmès a tot tipus de xerradissa (enveja, tanmateix).
El meu cas és particular: estic immunitzat contra la xerrameca. M'han arribat directe o indirectament tot tipus de comentaris, uns encertats i d'altres ridículs. En el passat vaig patir una crisi creativa per atendre als professors de belles arts, i la vaig superar en descobrir que eren uns fracassats que jugaven a alliçonar per alimentar els seus egos. Allò semblava una teràpia de grup abans que un taller de pintura, hom anava perdut, i els professors n'eren els gurus. És prou indicatiu el fet que sóc pintor, i no vaig estudiar mai pintura a belles arts (doncs obviaven la tècnica); en canvi, visitava museus. És probable que si hagués escoltat a tot aquell gremi de predicadors ara no em dediqués a l'art, doncs no sabría ni com agafar un pinzell.
Com a anècdota, vaig trobar molt graciós un comentari que vaig escoltar al museu del Prado de Madrid. Estava en una sala on s'hi exhibeix un retrat de Van Dyck meravellós, i una senyora enjoiada va soltar: Desde luego, hay que ver las caras que tenian antes. Si Van Dyck ho hagués sentit, crec que s'ho hauria pres com el cul.
Carles, "mon chéri":
Moltes gràcies per excloure'ns genèricament com a subjecte-objecte de la crítica de la pintura, que tant et preocupa, és clar.
Sigui dit de part de les 110 dones pintores (Rosalba Carriera, Artemisia Gentileschi, Lavinia Fontana, Nathalie Gontcharova, Camille Claudel, Tamara de Lempicka...), "reunides" totes amb 200 de les seves obres, en el "Palazzio Reale" de Milano.
I de passada, i de veres: Esperem el teu article sobre "art i seducció", on és segur que -d'una manera o d'altra- no hi serem excloses.