Galeries de lloguer a Barcelona
Escrit per Carles Gomila | 12 Set, 2007- Les galeries d'art de Barcelona
Els anys 80 van ser molt fèrtils i les galeries d'art i els artistes
van gaudir d'una època daurada. Moltes famílies prosperaven i es
permetien gastar amb gust el seu raconet d'estalvis en petits luxes,
com ara art.
Ara, en canvi, hi sobren galeries, i s'han de renyir entre elles en un mercat força malparat. No hi ha prou clients! La classe mitjana no es pot permetre estalviar gens, doncs ara paga un lloguer o una hipoteca exorbitants, a més de patir l'encariment dels productes de primera necessitat. Normalment no practico visions catastrofistes, però haig d'admetre que amb això Barcelona és una ciutat ofegada i decadent.
Les galeries d'art de Barcelona, per definició, són inaccessibles en el tracte personal i no transigeixen mai en concertar audiències. És molt difícil convenir reunions formals per a proposar la teva feina, i les secretàries destorben qualsevol accés a una entrevista digne amb una persona competent. Tinc entès que això no passa en altres llocs de la geografia espanyola.
Per favor, que tots som persones... Barcelona no és tan guai com tot això, reis.
Em pregunto el perquè de tanta prepotència. Perquè son tant perdonavides? Potser son uns superdotats venent art? Doncs no n’hi ha per tant! És una façana que neix d'una debilitat: la por al risc. Amb prou feines aconsegueixen ajuntar un grapat de punts vermells en les exposicions de pintors consagrats, i no estan en posició d'arriscar ni un pessic en pro dels artistes emergents.
La seva actitud em recorda aquella noia que de joveneta era un encant, i tractava als nois amb arrogància perquè li sobraven els pretendents. Però amb el temps va perdre tota la joia, i encara segueix tractant als homes igual de malament que quan era bella. Com us podeu imaginar, això no l'afavoreix gens ni mica. Mai va aprendre a ser simpàtica, i ara ja és massa tard per a canviar el caràcter.
He viscut onze anys a Barcelona i no he aconseguit exposar-hi mai en cap galeria. Abans he exposat altres països que en la maleïda Barcelona. Ho vaig intentar tot: cartes personals, mailings, concursos, entrevistes, CD's, dossiers, cartes de recomanació, etc. Però res de res, son peluts i tancats com un forat de cul. Llavors jo pensava que estava fent alguna cosa malament; però no, els que ho estaven fent malament eren ells.
És trist que no tinguin en previsió que alguns d'aquells artistes joves als que van tractar amb una manca de respecte, potser tindran una bona projecció professional, i mai comptaran amb aquella galeria en un futur. Ells s'ho perden!
Les galeries i els artistes tenen, al menys, una cosa en comú: ambdós els interessa vendre art, i com més millor. Si falla un dels dos factors, es malmet el lligam i es consuma un malguany. Perquè descuiden tant el 50% dels seus afers? Afegiré que amb prou freqüència negligeixen les dues parts.
Les galeries de lloguer
Els 80 son història, ara estem al segle XXI. Què en fem de tantes galeries que no aconsegueixen punts vermells? La seva prepotència no està a l'alçada de les vendes, però tampoc volen baixar del burro. Així doncs, s'aprofiten del recurs més suculent: els artistes. Fer negoci amb els artistes, abans que amb els clients! És clar, com que hi han més pintors que col·leccionistes...
Molts artistes novells ambicionen acumular línies al currículum, i busquen alguna galeria d’art que els hi perdoni la vida i els hi concedeixi exposar el seu treball. Al·leluia! Molts d'ells estan engrescats a abocar el que calgui per llançar la seva carrera, i les galeries ho saben (ai, pillos). La resposta per a aquestos artistes novells, i per a les galeries mediocres, és induir un negoci que normalment conclou amb un disgust o una frustració pel pintor, i un benefici net per la galeria: us presento a les galeries de lloguer.
Contràriament a la proverbial petulància de les galeries d'art de Barcelona, aquestes ofereixen tot tipus de facilitats per a que qualsevol pintor, per mediocre que sigui, pugui exposar en un espai suposadament privilegiat. Tan privilegiat, que lloguen els metres lineals de paret a preu d'or. Ensabonen l'artista amb promeses i xifres intangibles, però a l'hora de la veritat no fan gairebé res. És igual si no es ven, ells no hi arrisquen res: el guany està en el lloguer.
REGLA D’OR: LA MANCA DE RISC EN ELS BENEFICIS GENERA DESINTERÈS EN LA RECERCA DE CLIENTS POTENCIALS.
La major part de la cartera de clients amb la que compten, és el producte de l'acumulació del poder de convocatòria del pintors, i la galeria se n'ha beneficiat registrant els contactes que s'hi han anat generant. Aquest és el negoci de l'art sense clients, l'extorsió de l'artista. M'agradaria descobrir el balanç d'ingressos d'aquestes galeries, doncs sospito que el major volum correspon a les quotes i cànons pagats pels artistes.
Els pintors ens hem d'advertir entre nosaltres si observem irregularitats en les galeries d'art, doncs en les grans ciutats son prou freqüents. Ens hem d'avisar si veiem quelcom passat de voltes, un tracte injustificat, demores en els pagaments, secretisme, cobraments exagerats de serveis de càtering i publicitat, etc. Aquestes galeries d'art s'aprofiten de l'entusiasme dels pintors i els vampiritzen. Conec a artistes que han renunciat a seguir lluitant després de patir experiències d'aquest tipus. És molt trist.
Aquesta és la meva reflexió: si no t'entusiasma l'art, no tens clients ni tampoc saps aconseguir-los, perquè muntes una galeria d'art? No sé, munta una botiga o quelcom semblant on no existeixin embolics sobre qui és el client, i qui el soci.
Boicot!!
Fem boicot a les galeries que s'aprofiten de l'entusiasme dels pintors. Les pitjors, les galeries de lloguer. Abans és preferible exposar en restaurants que beneficiar més aquest gremi de pseudo-professionals de l'art.
RECOLZEM A LES GALERIES QUE APOSTEN PELS ARTISTES, I FER BOICOT A LES QUE ELS ENFONSEN.
No puc estar més d'acord amb tú, aquest és exactament el discurs que he estat donant als meus amics els darrers anys! Els galeristes no arrisquen res, si l'artista paga el lloguer, les copes de cava i la imprenta, no perden res si no venen cap obra,(és més, alguns no tenen ni cartera de clients)
Se suposa que a més de obrir una galeria perque els agrada l'art, és un negoci on pretenen guanyar per viure, però molts d'ells ja tenen un altre medi de vida, i ho fan perquè s'ho passen bé relacionant-se amb els "artistes bohemis i estrafolaris" i fent un vernisage al mes...els és igual si no venen....en canvi si posesin qualsevol altre tipus de botiga, han de pagar el lloguer, comprar el génere i fer lo posssible per vendre'l, i a més no té el glamour de ser galerista d'art....