Records d'un infant
Escrit per Medusa | 19 Abr, 2007Enyoro el carisma que tenia quan era un infant, quan endevinava
monstres en els núvols, i núvols en els rostres. Imaginava les coses al
meu estil i no admirava a grans herois, sols les gràcies que
m'agradava trobar en el meu petit món.
Amb prou freqüència parlava amb l'aire, i encara
ho faig. Deixava regalimar la imaginació i dignificava un bocinet de
terra en tot un món, on els escarabats eren bèsties ferotges, i crec
que encara ho son. Aixecava pedres i em creia un forçut, i somiava en
un cuc amb capell de copa que sorgia del desguàs de la banyera, aquell
forat negre capaç d'embotir-me dins la canonada.
El meu món, emboirat, el recordo melancòlic i entusiasta. Descobria coses noves cada dia, i ara haig d'esperar mesos que quelcom em sorprengui un xic. Sols els gats encara es dignen a explicar-me històries.
Parlava amb els gats i els hi endevinava les respostes, sovint em
replicaven i els hi endevinava les preguntes. Els asseia en cercle,
gegants com tigres, i m'explicaven d'on venien i cap on anaven. Tots
tenien vides interessants i alguns eren emissaris d'indrets
inimaginables; d’altres eren guerrers o polítics. Una gata m'explicà
que parlava molts idiomes i que va viure en molts països, amb diferents
famílies; una aristòcrata que, poc després, em vaig assabentar que sols
era una prostituta. A mi m'embruixava, aquesta gata, amb la cara bruta
i les potes blanques i pulcres, com si portés guants de seda. Ah! la
meva favorita... si hagués estat una noia, m'hi hagués volgut casar amb
ella. Era noble i salvatge a l'hora, tendre però pertorbadora; es pot
demanar més?
El meu món, emboirat, el recordo melancòlic i entusiasta. Descobria coses noves cada dia, i ara haig d'esperar mesos que quelcom em sorprengui un xic. Sols els gats encara es dignen a explicar-me històries.
Ah, la infantesa... Jo crec que ser petit és com un continu divendres capvespre d'estiu: tot sembla nou, tot està per fer, tot és possible, encara.