Em resisteixo a pensar que la sort és una virtut latent en totes les persones, doncs aquesta sols existeix en tant que es pot percebre. Una persona insatisfeta difícilment pensarà que mai té sort, doncs la sort s'ha d'entendre com la consciència d'un esdeveniment afortunat difícilment predictible.

És habitual escoltar comentaris com aquest: "Aquell té sort de tenir tants diners, però segur que és un amargat". Tradicionalment la sort i els superàvits de fortuna s'han vist amb mals ulls, i existeix el moralisme aiguafestes que et recorda que "pan para hoy, hambre para mañana", avinagrant la festa a qualsevol que passi per un bon moment. A l'article anterior en parlava una mica, d'això.

La gent religiosa sovint recrimina l'absència de sort a una gestió divina desfavorable o injusta. Quina mala llet, aquests déus! A diferència de la visió circumstancial, el pensament religiós atribueix una causa exterior i superior als cops de sort. Existeixen procediments per sol·licitar-los mitjançant espelmes, plegaries i súpliques en to confident; també és habitual fer la pilota amb lloances. S'acostuma a recórrer a diplomàtics i funcionaris de departaments especialitzats, els sants, que exerceixen una pressió més directe i eficaç gràcies a les influències. Tot plegat és semblant, com tants cops he dit, a parlar amb un amic imaginari.

També existeixen algunes supersticions populars que disposen de tècniques d'aclaparament i gestió de la sort. És habitual l'ús objectes catalitzadors, rituals i plegaries paganes, canvis de costums, etc. D'aquestes no en parlaré.

Tornem a La fille sur le pont. Genial pel·lícula, insisteixo. Gabor (Daniel Auteuil) diu que la sort sols la sabem trobar en els altres. Pensem que les cases de l'altre costat del carrer son millors que la nostra, ignorant que les cases de davant també pensen que ells en son els desafortunats. Hom desitja allò aliè, i li costa valorar allò propi.

La idea d’exotisme hi és implícita aquí. Els grecs estaven convençuts que els pobles més llunyans eren més savis i superiors; no s'adonaven que eren un poble extraordinari i que esdevindria el bressol de la cultura occidental. Aquest mateix tic del pensament, el que tot allò llunyà ha de ser millor per necessitat, hi és present en gairebé tot. Si algú posa en el currículum que ha fet quelcom en un país llunyà, s'arrodoneix amb un aire de glamour. En la moda, l'espectacle i la sexualitat també s'hi valora molt l'exotisme. Les medicines i teràpies, com més allunyades de la ciència occidental, també més eficaces i miraculoses pareixen. Allò llunyà es tenyeix d'una aura màgica, misteriosa, resultat del desconeixement i la immediatesa en què la imaginació omple els buits amb tot allò que ens agradaria que fos. És la mateixa ignorància que ens fa pensar que les cases de davant son millors que la nostra, i això fa que ens les imaginem com excepcionals.


Per qui no conegui l’obra mestra de Patrice Leconte, La fille sur le pont, aquí us en deixo un tast: la genial escena del llançament de ganivets. El plaer que suposa el perill, el joc a mort, aquí esdevé sensualitat eròtica. Cliqueu aqui per veure l'escena.