Disculpeu-me, no m'he presentat: sóc el Duc de Pixacanals i Picarol. Escric el meu testament assegut sobre el llit i el gat m'esguarda amb veritable devoció, amb un rictus vehement en la seva magnífica mirada de vidre; avui porto un jersei de llana, la seva debilitat. Tenim un conveni: jo l’acaricio dolçament i ell em fa de psicòleg. Tot i que pot resultar un xic ociós parlar amb un gat vell i adormit, a voltes penso que no replica per no deixar-me en evidència, sobretot en temes de política. Ell tampoc mai discuteix amb ningú, prefereix impartir conferències de sorollets i miaus-miaus.

Després de catorze anys amb aquest bitxo penso que és un conversador de primera, no porta mai la contrària i sóc capaç d'oblidar-me de grans problemes aprenent d'ell. I sabeu com pensen els gats? Doncs no és un gran secret: en dormir i menjar bé, defensar el seu territori i viure despreocupats i feliços. Savis, els gats, que no es preocupen per absolutament res que no valgui la pena. Tampoc no fan testament.

Ara que estic fent balanç de la meva vida, em venen tantes imatges al cap... De la meva etapa com a subjecte amateur en conservo molts records, i alguns es remunten als tres anys. En aquella edat tan mediocre jo encara tenia les ungles transparents i l'esquena recta com un tauló, el cos com embotit de carn i les cametes de goma. Dues preocupacions ben importants que em restaren no poques hores de son varen ser, primera, els rostres apocalíptics que sorgien del paper estampat de la paret (horrible, per cert, aquella època en què s'empaperava tot de flors); i segona, la impossibilitat de poder atrapar aquells feixos de llum tan bells i graciosos que veia quan mig tancava els ulls, enlluernat per la bombeta. Allò si que m'emprenyava: jo el veia, però no el podia atrapar aquell broll de raigs de colors, i tanmateix després no n'hagués fet res, però ho desitjava com una mala cosa. Encara ara ho intento quan estic avorrit, mira tu.

El meu pare pensava al principi que jo era un poc paradet, el meu germà que era un tòtil, i ma mare senzillament no en pensava res. De la meva infància en puc parlar molt perquè tinc bona memòria, però crec que el més important va ser la meva estranya relació amb els animals, en especial els gats. Reunia a tots els meus amics felins i els parlava com a personetes; jo estava convençut que ells em contestaven a la seva manera, i encara ara tinc la mateixa impressió.

Vaig viure una infància fascinant de portes cap a dins i malenconiosa de cap a fora. Un tant incomprès, discret, de pocs amics i cap possibilitat de tenir amigues, aquelles personetes amb faldilles tant enigmàtiques que veia els dijous de set i mitja a nou a catequesis, i que tanta vergonya em desafiaven. Em resignava de suportar a un esbart d’al•lotets que es reien sempre de mi, i gaudia d'un merescut fracàs escolar. Mai vaig acabar d'entendre aquella tortura a la que anomenaven esport, i la pilota, aquell satèl•lit propi de tota representació de la infància, fou el meu gran enemic. Amics, heu de saber que les idees, aquelles coses que se't fiquen al cap, a voltes li han restat llibertats i felicitats a aquest homenet que us parla. S'admet: vaig ser un bitxo rar ja des dels meus inicis, però en la meva defensa haig de dir que tinc sang blava.

A més de ser noble, haig de confessar-vos que vaig tenir l'encert de néixer ben plantat i frívol, i la gent m'estima molt més ara que sóc un egòlatra. Sempre m'ha agradat rodejar-me d'amics tímids i amigues agosarades, així les meves probabilitats de romandre amb elles augmentaven considerablement. Suposo que no és just que els guapos s'emportin les millors noies al llit, de la mateixa forma que tampoc ho és que els intel•ligents s'emportin totes les beques. La inexistència de justícia divina es fa palès en quan es fa inventari dels beneits lletjos que hi ha pel món. És obvi a primer cop d'ull que no existeix cap pla general de compensació per les tares rebudes en el naixement. Hauria el govern de compensar d'alguna forma als beneits i lletjos a l’hora? Quin seria, llavors, el criteri més encertat? Dubto...

Una cosa si que la tinc ben clara: no voldria acabar mai com el meu pare, aquell beneit que certament no va rebre mai cap ajuda divina, ni de l'estat, per ser tan lleig i burro. Dramàtic i teatral, abans de morir va soltar un discurs sonat que rematà amb un fabulós "adéu, amics meus", i va haver de romandre callat durant els quatre dies que va tardar en morir definitivament. Seva és la genial frase "de cada deu persones que creuen en Déu, cinc son la meitat". Era un geni incomprès, per necessitat.

Marcus de Pixacanals i Reinavella, el meu fill, l'hereu de la meva fortuna, també és un beneit militant. Va néixer de cul, el meu fill; tan debò l'hagués pogut triar d'un catàleg. S'ho creu tot: des de fades, passant per horòscops i fantasmes. Creu en tot allò impossible, desconfia d'allò improbable i menysprea allò obvi. Seva és la frase "papà... quan sigui major, jo vull ser negre".

L'altre dia en Marcus em va explicar que se li va aparèixer un conco que s'havia mort no feia molt, volant grollerament pel saló, i acabà estavellant-se sobre un platet de carquinyols. Després de fer ostentació d'efectismes varis i sorollets incòmodes d'una mediocritat que era la vergonya del plànol del no-ser, es va asseure. El fantasma, que va baixar al centre a passar unes vacances translúcides, li va revelar un secret que no em vol explicar. Mireu que n'és de totxo, el babau del meu fill, que no entén res d’aquesta vida i encara pretén comprendre'n una altra de rebot.

També desconfio sistemàticament dels seus amics: tots porten ulleres de pasta (sospitós...), son uns bordes i condemnen profèticament el consumisme. Es diria que estan passats de moda o son uns aiguafestes (pot existir quelcom més menyspreable que un aiguafestes?). Juguen a fer-se els intel•lectuals perquè no saben con seduir una noieta i jugar una micona amb els seus pits. Son vulgars en la intenció de millorar el món; qui sap si el món vindrà, en un futur, a millorar-los a ells. En fi... tampoc no els suporto, als seus amics. Ho heu d'entendre, sóc vell i necessito parlar malament de molta gent, si no se'm podria confondre fàcilment amb un jovenet. A mi m'encanta que parlin malament de mi, i que en parlin bé ja deu ser l'hòstia! Envelleix la gent que no despotrica de ningú?

He pres una decisió: com que sóc un poc cabrit, confiaré tota la meva fortuna al meu estimat gat, sols ell sabrà on hauré amagat els diners. Si tant convençut està el meu fill que els fantasmes existeixen, doncs s'haurà d'esperar que aparegui el meu espectre per a revelar-hi la ubicació de la fortuna. Mireu que us dic que, encara que tingués raó, jo no li diria res. De què em serveixen els diners, ara que visc a contrarellotge i no m'atrau gastar-m'ho en putes? I de què li servirien en vida al beneit del meu fill? Si és cert que tots els tontos tenen sort, aquesta vegada en farem una excepció; qui sap si no tenir-la l'hi estimularà d'alguna forma el crani. Ara sols em queda desitjar no morir-me en dilluns per no començar malament la setmana.