En tot cas, una cosa era ben clara: Freud no estava fet de la mateixa pasta que la resta de les persones, siguin àtoms, mònades, Shopenhauers o salsa de soja. Impossible. Ell era especial i la naturalesa, sàvia o no, en va fer d’ell una vistosa excepció. Freud fou un barbut cocaïnòman, sortit, fantasiós, meticulós, primmirat en tot allò que no valia la pena de pensar, i que formulà un corpus de teories derivades de les seves experiències amb pacients malalts del cap, i que aplicà a gent sana.

Tot i que els meus coneixements de psicologia no siguin molt brillants i la meva capacitat de novel·lar els fets no superi la de qualsevol afeccionat a l’àcid, espero poder relatar alguns passatges de la vida d’aquest geni, desitjant que aquestes notes inspirin a algun vertader historiador a treballar sobre aquesta informació.

Recordo al Dr. Freud tal i com el vaig conèixer, amb vint-i-cinc anys, en tan estranyes circumstàncies. Ningú li havia dit mai que portar sabates vermelles amb mitjons blancs era un crim, així que li vaig suggerir que uns mocassins de pell i uns mitjons negres li donarien un rictus més sobri i elegant. Les fotografies d’aquella època, per sort, eren en blanc i negre, doncs el seu mal gust en les combinacions cromàtiques li haurien restat credibilitat entre els lectors dels seus assajos, i delataven netament un shock post-acadèmic invertit.

Des d’aquell dia la nostra amistat sols es va veure afectada un cop a la vida, per culpa d’una inevitable discussió sobre la importància de la correcta pronunciació del mot “nou moscat”. Però vam acordar que ell reconeixeria el seu error si jo li cedia per a un any les millors parts del pollastre, i així va ser.

El Dr. Freud era un d’aquells tipus que sabia divertir els seus amics imitant animals de granja, i donar respostes de pallús capsigrany en un temps rècord. Fou sempre un noi fantasiós i amb ganes d’aprendre, i així ho va demostrar al llarg de la seva agitada vida. Va ser una persona excepcional, com tots sabeu, encara que s’hagués de tenir molta cura que no es posés mai a les teves espatlles.

Era un personatge ben curiós, i triava el paper higiènic amb dedicació. Li agradava especialment el de colors estampats i tenia cura que el troquel·lat no fos ni molt ni poc, si no el just. Dues porcions de paper havien de formar un rectangle proporcional a una pantalla de cinemascope: allargada, però no prou com per a transformar-se en una vulgar tira de paper. Deia que les ondulacions en les tires de paper li recordaven massa les corbes femenines, i que no li convenia gens perquè el metge li recomanà que per a curar les morenes li convenia limitar una mica les etapes de sexualitat anal.

Amb això vull dir que Freud fou un tant irresolt amb les dones, i va dedicar tota la seva vida a intentar desxifrar la psique femenina. Per alguna raó, el Dr. Freud mai no va tenir relacions prou satisfactòries amb dones, i vet aquí les meves conclusions:

* (a) Que era cec, i que allò justificava que sortís amb aquell tipus de dones.
* (b) Que era un col·leccionista de tics, i que els lluïa com a trofeus en les seves cites.
* (c) Que la tenia molt petita, i per això es relacionava sexualment amb noietes d’estatura proporcional a la seva oferta.
* (d) Que era un poc beneit, tenia mal gust i ningú parlava el seu idioma.
* (e) Que apriorísticament fos mal vist el seu costum de picar repetidament el cap de les noies amb una bufeta de porc.
* (f) Que apriorísticament fos mal vist el seu costum de cantar “Viva el vino y las mujeres” a una sardineta imaginaria (producte d’una lesió sinàptica, que substituïa sistemàticament les neurones per espermatozoides)

Tot i així, s’ha de reconèixer que fou un gran tipus i que el món està en deute amb ell per obres mestres com Confessions d’una ovuladora compulsiva, Sexualitat del chopped, PERSONES AMATEUR, o bé el magnífic Corpus de traumes per COGD (Comparacions Odioses entre Germans Dissemblants).

Existeix, no obstant, una part de la seva obra que no s’havia publicat mai fins ara, i que planejava destruir abans de morir. Va fracassar en intentar cremar els manuscrits refregant-hi frenèticament un carabassó. Es tracta d’unes notes desordenades procedents d’estudis fragmentaris varis sobre el comportament femení, que titulà Escrits Misògins, i que va ser censurada íntegrament per una màfia feminista que pretenia convertir el meu cap en un instrument de vent si publicava íntegrament els continguts.

Aquí teniu, doncs, l’estudi del Dr. Freud tal i com ell me’l va llegar, un cop censurat.

Escrits Misògins

Dr. SIGMUND FREUD

*

Es pot esgotar tota una vida intentant comprendre a les noies, però haig de confessar que he tingut la virtut d'assabentar-me a temps que no existeix tal professió.

Dr. Freud

P.D. La resta dels continguts han estat censurats.