La bellesa dels rostres i l'ús del maquillatge
Escrit per Medusa | 9 Abr, 2006- Heu rumiat algun cop en què consisteix la bellesa d'un rostre? Tot i
que el gust sempre està coaccionat per les modes hi han rostres que
ningú pot negar que son bells, senzillament captivadors, hipnòtics, i a
l'inrevés. Aquesta qüestió no és nova en absolut, doncs ja l'han abordat punyats
d'erudits avorrits, amuntegant tot un corpus de teories d'allò més
estrafolari que s'han registrat al llarg de la història de les idees
estètiques. No és la meva intenció fer una aproximació històrica del
que s'ha dit, si no reflexionar sobre l'experiència personal.
Dins del metro a mi m’agrada mirar les sabates, les mans i els rostres dels passatgers, secretament, i a voltes jugo a endevinar quina vida porten o m’invento prediccions sobre quina estació baixaran. Suposo que és una de les meves afeccions favorites, abans que mal llegir un llibre.
L’altre dia vaig quedar ben captivat per una noia que, sorprenentment, era molt lletjota, però no vaig ser capaç d’entendre el perquè resultava tan poc agraciada. Els seus ulls verds, lleugerament estirats, lluïen com una gemma i eren preciosos. El magnífic nas tenia un port canallesc, un gest pocavergonya que pareixia sorgit d’una escena de tango. Els llavis tampoc eren menyspreables en absolut: humits i vermells com un corall, brollaven una sensualitat gairebé impúdica, i recordo amb quina gràcia s’avançava el llavi superior, com buscant quelcom en l’aire.
...I era lletja! Autònomament les seves faccions eren del tot atractives i no podia deixar de fixar-m’hi, curiós i seduït; però tot junt, l’aire, el rictus, no s’articulava gens bé. Era com una magnífica orquestra desafinant, o interpretant el dictat d’un director ebri.
D’aquí se’n poden extreure les mateixes conclusions que van fer granar els ociosos cervells grecs, ara ja fa uns 2.400 anys. Tampoc aquí m’interessa abordar les seves admirables i poc pràctiques teories sobre les parts, el tot, la relació entre les parts segons la seva naturalesa, i tot aquell grapat de cavil•lacions que venien a justificar tant la bellesa en el plànol estètic, com l’esclavisme en el plànol social. Ai! Els grecs! A voltes penso que si els estudiosos els poguessin veure ara de per un foradet, els hi farien més mala premsa.
En tot cas, sembla que hi ha un consens gairebé general en aquesta qüestió, i una concòrdia en la història de les idees estètiques és sempre un esdeveniment excepcional. Resulta que els rostres no es llegeixen de forma acumulativa ni lineal, si no implícita, d’un sol cop d’ull. Ningú és capaç, tret d’algun personatge excepcional, de recordar un rostre en tant que una acumulació de divisions. En recordem l’aire, la relació entre aquestes diferents parts i que, en rigor, son el que entenem els humans per un rostre.
L’expressió en els rostres, així com la bellesa, no ve donada mai per la forma dels accidents físics, en termes absoluts, si no de la relació òptica que existeix entre ells, en termes relatius.
Ai punyeta! Això ve a justificar aquell tòpic de que dos pares lletjos han tingut una criatura preciosa, i ningú s’explica com aquella mescla infernal ha pogut donar un fruit tan bell. Doncs, es clar, no són les faccions per elles mateixes les que compten, si no com es disposen, relacionen i harmonitzen entre elles.
Els maquilladors, que fan d’un rostre el que fa d’un cos el sastre, ho saben molt bé, tot això. Els perruquers, potser d’una forma més limitada, també. Localitzen intuïtivament el que s’ha de destacar o atenuar, i tergiversen artificialment la interpretació natural del rostre per a dignificar-lo segons el gust popular. Trenquen l’aire natural per a redirigir l’ordre de lectura de les faccions, i jerarquitzar artificialment els focus d’atenció, donant més importància al que és bonic, i esmorteint allò groller que pugui trencar el nou equilibri virtual. I mireu quina cosa, això també és el que fan els bons retratistes per a dignificar als clients lletjos.
Vist així, el maquillatge és un art efímer que té molt a veure amb teories antigues i modernes sobre percepció visual, bellesa i proporció. Fins i tot diré que aquest camp ha arribat a les mateixes conclusions que molts grans pensadors, amb el mèrit d’aconseguir-ho en la pràctica, que és el que realment compta.
Com deia en Bartomeu Febrer (per quan un homenatge al petit gran capellà), "sa cara no ment". I uns ullassos són un gran mirall. Deixem-nos de pits i cul. Sa cara i els ulls!