El fètid esbufec ofegava les plantes que, justament indignades, no medraven fruit ni llavor i aquell estiu Vilapessic va patir fam. Tan groller era aquella flaire del dimoni que s’havia de rumiar ràpid quelcom per amansir-la, i el ferrer va fer una armadura que guardava el nas i la boca ben tapats, i també una espassa esmolada com un raor.

Un noi valent, robust com una arrel, es col•locà la carcassa de ferralla i el casc especial, però pesava tant que defallí i s’esclafà contra el terra, ben moix. Quan li van treure el casc tenia les galtes blaves i els ulls giravoltant; llavors van discórrer que hi hauria d’haver algun foradet per a respirar, i així ho van fer, però llavors ningú s’hi va voler encarar, contra aquella pudor agredolça.

Emperò un dia va arribar a la vila un home bru, alt, fort, de pit altiu, tot entapissat d’un homenenc borrissol que semblava un bàrbar, que prometia sotmetre la ferum sols amb l’ajut d’un flascó. Deia que era domador de pestes i exigia la paga de quinze monedes grans, d’aquelles amb cara i creu, puntualitzà.

Va partir tot decidit, sense cap protecció, cap dret a la pesta i tornà al dia següent, tan groc que semblava ensafranat, tornant les quinze monedes de cara i creu i cridant com una noia histèrica. Entre crits va dir que la pudor era indòmita, i que calien tants flascons com estels per a atrapar-la. Els vilatans, porucs i arremolinats, organitzaren una coreografia d’histerisme i cridaren en perfecta sincronització coral.

Aquest cop no es tractava d’una fetor qualsevol, si no la d’una gran balena que tardaria mesos en restar les costelles nues. “...Gran desgràcia és aquesta, la de viure prop d’una balena putrefacta” –digué el sicari, ben esmorteït.