D’Òscar Wilde vaig aprendre que, sovint, les noies son com els quadres: tot estil i ni una gota de sinceritat, i que per a entreveure realment el que volen dir les has de contemplar, no escoltar. També que les dones ens estimen pels nostres defectes, i si en tinguéssim prou ens ho perdonarien gairebé tot, fins i tot el nostre sentit comú (que no utilitzem per pur altruisme). També comparteixo amb Wilde la teoria que les noies no valoren –ni suporten– que l’home faci exactament el que elles volen que faci. De la mateixa manera, estic convençut que els homes hauríen de fer tot allò que no s’espera que facin i també dir tot allò que no es pugui entendre.

...Així que, coaccionat per una recent lectura de Wilde, vaig prendre una decisió. Això és el que vaig fer, enrabiat, tot interpretant les meves passatgeres conviccions: ella esperava que romangués fins que arribés, quiet i fidel, i que li rigués la gràcia de sempre fer tard, com sempre he fet. Però vaig decidir fer tot el contrari del que s’esperava de mi i vaig plegar. Idò!

Tres quarts d’hora més tard, vaig rebre una trucada. El meu “Buenu, per aquesta vegada et perdono” va resultar un tant inclement, però el seu “ves-te’n a la merda, ximpanzé” possiblement tenia un registre més convincent i gaudia d’una joia i una força literària sense precedents.

Un cop més, les meves teories (i les del dandi de Wilde) resultaren ser una ensalada de beneiteries on agafar-me per un instant, i no em resultaven molt útils en un medi hostil, doncs l’amenaça de “vols que converteixi el teu cap en un instrument de vent?” resultava excessivament explícita per a un cagat com jo que sap perfectament que la mort és una característica congènita.

Em volia desmaiar i fer-me la víctima, però no recordava prou bé com s'hi cau a terra; de sobte vaig sentir l’impuls irrefrenable de cantar un passatge del Rèquiem de Verdi, però vaig renunciar en experimentar que no sé llatí. La resposta era obvia, “no, gràcies, no vull tenir més de cinc orificis al cap”, tot i que hagués de sacrificar les meves teories en benefici d’un sentit més pràctic de la vida.

Aquestes son algunes de les meves preguntes: Existeix un complot de noies que sempre fan tard? Es tracta d’un grup armat? Existeix un segon complot d’Òscar Wilde, també? Accediria Laetitia Casta a passar una nit boja amb mi a canvi d’unes arracades baratetes? I a canvi d’un iogurt? Per què quan un s’enamora té l’impuls irrefrenable de cantar? Per què les novies no venen classificades en ordre alfabètic?