Sempre he desconfiat sistemàticament de la tradició, doncs no sempre es basa en evidències i arguments vàlids, si no en la força del temps, la repetició i el costum. Una bajanada que es va idear fa 2000 anys, posem per cas, no perquè s’hagi transmès més o menys fidelment fins ara, en rigor, deixarà de ser una bajanada. Allò quantitatiu, el temps, modifica la percepció d’allò qualitatiu. El pensament tradicional no és raonable, i s’acontenta en repetir submisament el que s’ha transmès, que s’accepta en tant que el temps l’ha prenyat d’un segell de respecte i gravetat.

Segur que Plató agafaria una bona nerviada si li demanessim què en pensa de les màscares. És previsible que se l’enfilés amb tota aquella rutina que les màscares son un frau i que, les aparences, esdevenen en un caòtic desordre que embruta l’essència de les coses i bla bla bla. Ai! Quina mala reputació que tenen les aparences!

Les aparences... Ja va essent hora que ens replantegem per quina raó ens resulta tan despectiu, aquest mot. Potser que tradicionalment sempre hagi estat així, i seguim el fil sense plantejar-nos res més? Un tic d’herència judeocristiana, potser? Tot allò accessori en una persona, no ha de ser tan dolent... De fet, crec que és vital disposar d’un bon repertori de màscares.

A mi m’agraden més les màscares i les disfresses abans que les persones nues i sense cap imatge que projectar, sense cap pretensió, picardia ni fingiment de res. Una persona que es descobreix del tot, sense reservar ni la més mínima treva al misteri, em resulta planera i de mal gust. Entenc que la personalitat no és tant el que un és, si no el que es pensa que és, o vol arribar a ser.

És millor una persona per ser més sincera? En absolut! De fet la bona educació és una magnífica fórmula per a recrear un eufemisme en el plànol social, i així poder evadir el conflicte que suposa la total sinceritat entre persones dissemblants. Per fortuna, la gent porta màscares sempre, i així ens entenem millor evitant la vulgaritat d’un comportament sincer, jugant a un intercanvi d’aparences sotmès a unes regles. La sinceritat és un impuls que foragita tot cap a fora, sense criteri ni mesura, d’una forma vulgar i trivial; en canvi, la màscara és un filtre amb la virtut d’estimular el sentit comú, la intel·ligència i la personalitat. La màscara implica sempre un pla d’acció i una lucidesa a l’hora d’encarar el joc de les relacions socials.

La personalitat no és innata, si no apresa. La màscara és aquella personalitat que nosaltres hem decidit tenir i oferir, en un acte conscient d’individualitat i d’inconformisme amb nosaltres mateixos. No es tracta d’hipocresia, si no de l’admirable i respectable voluntat de ser diferent, ser una mica millor. Tot allò que no podem aconseguir per nosaltres mateixos, ho incorporem com a aparença o com a desig; a voltes aquestes ànsies son tan fortes que es converteixen, com per art de màgia, en allò que pretenien simular. Hom sap que amb un farol es pot guanyar tota la partida.

Personalment, com he dit abans, m’atrau molt més algú que te la capacitat de sobtar, abans que una persona previsible i sense cap imatge enredaire que oferir, sense una disfressa. A voltes aquesta es defineix com a estil, i és la marca personal de cada un, el recurs màgic que ens converteix en algú especial i que és el motor de les modes. I no és precisament un acte legítim la voluntat de ser particular? Una persona no pot ser virtuosa si és previsible, resulta avorrida... ha d’ocultar alguna carta a la màniga, un gran farol que el torni una persona més interessant que un autòmat, privat de la capacitat de mudar-se per un instant, a voluntat.

El que es percep de nosaltres es converteix en nosaltres, i la màscara que ens protegia del que no volíem ensenyar, es converteix en una reacció íntima i personal, que esdevé un acte legítim i intel·ligent de projecció.

De tot això, s’extreu un sil·logisme: reconèixer obertament que un és un mentider, és un acte superb de sinceritat. Tot aquell que digui mentides, si així ho reconeix, és a la vegada una persona sincera.