Així que vaig néixer allà tot lletjot, enorme i calb, i vaig gastar la meva infància en qualitat de bitxo estrafolari. Per sort llavors no em van deixar triar quin aspecte volia tenir, doncs per aquelles dates no tenia criteri ni bon gust.

Volia ser carter, doncs sempre es passegen i acaben de currar a mig dia, o això és el que jo em pensava. Per aquells temps ja es deixava entreveure que seria un putu. Després volia ser veterinari, objectiu que vaig descartar en fracassar estrepitosament en el batxillerat de ciències: fins llavors no em vaig adonar que sóc un vertader inútil en matemàtiques, física i química. Volia ser veterinari perquè sóc un amant dels gats, els adoro i crec que ells ho perceben d’alguna forma secreta. Bé, us haig de confessar que sóc un gat, en realitat, us ho prometo.

La veritat és que quan era nen m’imaginava als 27 anys com a una persona adulta, amb barba negra i vivint casat amb una rossa en una barraca de fusta en un pinar, rodejat de gats. Jeje... La realitat: sóc un adolescent reincident ben afaitat, rebotat d’amors, prefereixo una morena a una rossa, visc a dues aigües entre un pis ruïnós de gràcia i la casa dels meus pares a Menorca, i el que més es pareix a viure rodejat d’animals, son les meves companyes de pis. Tampoc sóc veterinari, no, i tampoc sóc ric com tantes vegades vaig imaginar.

Aquest retall de terra que sura, Menorca, reserva natural d’humitat i pedres espargides, fou el meu món fins que vaig decidir creuar el mar en un primer intent de cessar totes aquelles antipaties i manies que em començaven a arrelar fins ben endins, perillosament. A Barcelona, prou lluny, vaig descobrir aterrat que tot allò en què creia era l’enginy d’altres persones per aconseguir de mi tot el que esperaven, i reconec que m’havien convençut gairebé per complet... Vaig admetre la meva errada amb esportivitat i llavors vaig començar a desterrar tot allò d’il•legítim que embrutava els meus quefers, fermament decidit a superar la meva etapa de persona amateur.

Recordo perfectament el dia en què un amic em va dir això: "Jo vull ser l’actor secundari de la meva vida" –amb això volia dir que preferia rebre ordres a haver d'assumir la responsabilitat de decidir per ell mateix. Ell volia viure (i ho ha aconseguit!) sense pensar ni plantejar-se res de res, doncs està convençut que això és la clau de la felicitat. Una ignorància i submissió molt legítima, no ho creieu? Jo l'admiro realment.

El cas és que jo havia triat justament tot el contrari: volia aconseguir, dins les meves possibilitats, ser l’amo i senyor de mi mateix en un exercici de sa egoisme, i és una llàstima que no donin beques per això. Ho he aconseguit. Fins ara he evitat romandre per molt temps a Menorca, doncs existeixen certes pressions i passions que em recorden contínuament que això és una illa en tots els sentits, i la meva feina m’obliga a no estancar-me i a moure’m contínuament per a buscar-me la vida. Tot i així, crec que ara estic preparat per a tornar una temporada i aprofitar aquesta tranquil•litat per a treballar amb més entusiasme i ambició que mai. El cap em bull de projectes!! Necessito una atmosfera més íntima, ara, i més que mai desitjo bolcar tot allò de latent que brolla pel crani. Crec que mai havia tingut la certesa i l’optimisme que les coses van bé i aniran molt millor, i així ho espero, perquè així ho sento. En tot cas, els reptes a voltes m’han nodrit d’una vigorosa força.

...I bé, tallo ja aquest broll de cavil•lacions i confessions. Amb tot això volia dir, finalment, una sola cosa ben sincera: que la intel•lectualitat és una forma d’exageració com qualsevol altra, i s’ha mitificat amb desmesura. Al llarg de la meva curta existència he arribat a la conclusió que és sempre millor ser feliç i ignorant, que savi i amargat. Els savis son aquells que saben viure bé i xalen, no aquells que dediquen la seva vida a alliçonar els altres sobre com han de viure tot allò que ells mai no aconseguiran assaborir. Son els nens els savis? Tinc la sensació que quan era un infant, era molt més autèntic i sensible, però tampoc no estic segur que fos més feliç que ara.

Salut!