Sobre la bellesa femenina
Escrit per Medusa | 4 Gen, 2006- De totes les coses admirables que ornen aquest planeta, una de les més
impressionants és la bellesa femenina. Hom és coneixedor dels prodigis
i passions que pot desfermar, i els historiadors en son molt conscients
de la seva influència en els esdeveniments que han teixit la trama de
la humanitat. La bellesa femenina s'imposa per ella mateixa i sense
necessitat de cap discurs.
La bellesa és la joia de tots els temps, i és immutable. Les idees i les opinions s’enfonsen i se succeeixen amb noves i superbes visions, però la bellesa té sempre el mateix efecte: ens envesteix el cor. L’educació com a estímul del geni és admirable, però convé recordar que existeixen efectes de caire qualitatiu, i que no s’aconsegueixen per acumulació d’esforços ni patiments. El cristianisme mai ha reconegut com una vertadera virtut la bellesa femenina, si no tot el contrari: l’ha demonitzat.
Dissimular el tremend potencial de la bellesa sols per a tenir un gest de cortesia en favor de qui no la té, és una beneiteria com la de negar el geni per no ofendre al mediocre. El geni existeix, i la mediocritat també; de la mateixa manera que existeix la bellesa i la vulgaritat.
No es pot exigir que una persona sigui bella, de la mateixa forma que tampoc es pot reclamar que sigui lúcida. Hi ha moltes portes per a ser una persona extraordinària; una és la intel•ligència, i una altra és la bellesa. Hi ha qui pensa que la bellesa té menys mèrit que la intel•ligència, però això no és res més que un residu moral del pensament judeocristià, del que no puc estar en més desacord.
La bellesa femenina és tant admirable com la genialitat: ambdós no necessiten d’arguments per a commoure. Hormones i neurones es complementen.
Tot això es podria relativitzar, és clar. Diuen que no hi ha persones lletges amb imaginació, diòptries i alcohol. Tot i així, hom està capacitat per a triar entre la vulgaritat a una bellesa. Inclús els homes de la més noble talla moral imaginable són susceptibles de l’encant poètic del físic d’una noia bella: tot i que s’hi esforcin en negar-ho baix jurament, jo no m’ho crec. I vosaltres?
Dissimular el tremend potencial de la bellesa sols per a tenir un gest de cortesia en favor de qui no la té, és una beneiteria com la de negar el geni per no ofendre al mediocre. El geni existeix, i la mediocritat també; de la mateixa manera que existeix la bellesa i la vulgaritat.
No es pot exigir que una persona sigui bella, de la mateixa forma que tampoc es pot reclamar que sigui lúcida. Hi ha moltes portes per a ser una persona extraordinària; una és la intel•ligència, i una altra és la bellesa. Hi ha qui pensa que la bellesa té menys mèrit que la intel•ligència, però això no és res més que un residu moral del pensament judeocristià, del que no puc estar en més desacord.
La bellesa femenina és tant admirable com la genialitat: ambdós no necessiten d’arguments per a commoure. Hormones i neurones es complementen.
Tot això es podria relativitzar, és clar. Diuen que no hi ha persones lletges amb imaginació, diòptries i alcohol. Tot i així, hom està capacitat per a triar entre la vulgaritat a una bellesa. Inclús els homes de la més noble talla moral imaginable són susceptibles de l’encant poètic del físic d’una noia bella: tot i que s’hi esforcin en negar-ho baix jurament, jo no m’ho crec. I vosaltres?
Ja hagués sigut extrany que no sortis malparat el cristianisme. La Verge Maria i d'altres santes per lo vist sempre han estat descrites o representades com a "cardos borriqueros"... quina cultura!... quina llàstima!