Quina vida més estranya, la de l’animal. Tret d’alguns primats superiors, dofins i algun altre bitxo excepcional, els animals son profundament beneits, sense remei. No tenen oci, no coneixen la imaginació! Els animals no viuen la seva vida com ho fem nosaltres, viuen la vida del món, una inèrcia vital que els coacciona a tots i els imposa actuar com un gran organisme sense vida privada. L’home no. L’home és home perquè es desvinculà fa algun temps d’aquesta coacció de l’organisme global i passà a decidir pel seu compte, a anticipar-se als esdeveniments i canviar-los a favor de les seves necessitats. L’home no viu al món, l’assaboreix i se’n aprofita. L’adapta a les seves necessitats. L’home deu la forma de la seva mà, no ja al medi, si no a l’eina.

El peix, per exemple, hi té adaptada la seva forma a la funció immediata dins el seu medi natural. Aquest peix que hi tinc el cap és allargat, pla com un tauló, ovalat, platejat, amb escates, ulls com dianes i aletes. Es pot dir que el peix és tot un compendi de perfectes accessoris adaptats en virtut del seu medi, i li permet tenir una vida més o menys còmode en el medi aquàtic. Felicitats pel senyor peix: realment funciona molt bé dins l’aigua.
L’home, en canvi, deu la seva forma no ja al seu entorn natural, si no a l'artificial. La Intel•ligència és a l’home allò que les aletes al peix. La morfologia de l’home sols es pot concebre en un medi creat per ell mateix. Aquí hom hi detectarà certa extravagància: l’home és home perquè sotmet el medi al seu gust i caprici, en benefici de la seva comoditat. Què bàrbar, l’home!

Tinc entès que algunes persones reneguen d’aquesta versió dels fets. Suposo que s’hi troben culpables en certa manera per desplaçar a la resta del món. Però amics meus, m’heu de creure si us dic que si els bitxos disposessin dels nostres recursos intel•lectuals, també es considerarien una prioritat sobre la resta de coses i animals d’aquest món. L’ego, la consciència d’un mateix, de l’aquí i l’ara, és allò que ens diferència dels animals i ens converteix en els amos del món i de nosaltres mateixos (idea tan discutible com paradoxal, per cert).

L’home ha tingut molta sort de no tenir competència en aquest sentit, i per ara gaudeix del monopoli de la intel•ligència. L’home adapta, doncs, el món al seu caprici i sense remordiments, ja que no existeixen rivals dignes en aquest quefer. La natura, tan sàvia que deien que era, així ho ha disposat, doncs del contrari desapareixeríem sense remei.

Sembla com si la naturalesa no sigui ja aquella gran mare que ens ha parit a tots: ara és creació nostra. La natura té bones intencions, però com va dir Aristòtil, tal vegada no les sap fer realitat. I és una vertadera sort que la naturalesa sigui tan imperfecta, perquè d’una altra forma no existiria l’art. L’art és aquella enèrgica protesta (amb paraules de Wilde), el nostre enèrgic intent de demostrar a la naturalesa quin és el seu lloc.

És ben cert que si la natura ja fos còmoda des d’un principi, no s’haurien inventat l’arquitectura ni l’aspirina; i tots nosaltres ens agrada més viure en una casa que a la intempèrie. A les cases ens hi sentim a gust, proporcionats. Les cases subordinen la seva forma a les nostres funcions, tot està concebut pel nostre ús, comoditat i satisfacció. La natura, en canvi, tot i que ens resulta molt plaent en una postal, ens resulta tant incòmoda com impersonal.

Segur que si els animals prenguessin consciència del fantàstic que resulta l’aire condicionat, la penicil•lina, el sandvitx, el cinemascop, els angles rectes o el paper higiènic estampat, deixarien de mutar i evolucionar lentament les seves extremitats i es dedicarien a desenvolupar les neurones.

Amics i amigues, això és el súmmum de la comoditat: que el medi s’adapti a un, i no a la viceversa. Visca la comoditat!

P.D. Tot i així, a mi m’agrada anar a romandre a una platgeta i assaborir un bon tall de síndria. No cada dia, és clar.