Per a posar preus realistes al teu treball, abans hauràs de comprendre com funciona el mercat de l'art i com es comporten els col·leccionistes. És per això que sovint molts artistes poc experimentats fallen especialment en aquest punt, i ara ens nodrirem dels errors aliens per a fer-ne una anàlisi constructiva.

Els col·leccionistes sempre comparen els artistes, i remenen en diferents galeries. Sempre maneguen vàries opcions i finalment es decideixen en funció d'un munt de variables, i el judici de gust n'és solament una. Busquen una obra "de col·lecció" que atengui a criteris de qualitat, reputació, cotització, estil, etc. És freqüent que rebin assessorament per a saber si els diners els estan invertint correctament, o bé els estan llençant.

Podem comparar la tria de pintors que fan els col·leccionistes amb les marques de moda. La comparació no és gratuïta. Com tothom sap, hi ha marques molt prestigioses i cares, d'altres més econòmiques i populars, etc. El que està clar és que si algú entra en una galeria d'art, no és per a remenar com en un mercat, si no per a triar el producte de marca que més afinitat tingui amb el seu estil, la seva línia. Adidas o Nike? Tapies o Chillida? Si, la tria d'un artista és molt similar a la tria d'una marca: el col·leccionista es sent identificat amb la firma de l'artista de la mateixa forma que ho fa amb una firma de moda.

marca = firma
firma = estil
estil = marca
artista = firma, marca i estil

És habitual que els artistes cometin l'error de projectar tota la seva atenció sobre el petit segment que defineix el seu estil artístic, i valorar la resta de les tendències com a irrellevants. En el moment que s'hi comparen i posen preus, ignoren que existeix un mercat paral·lel més o menys competitiu que haurien de considerar. Els estils artístics també competeixen entre ells, doncs no tots els col·leccionistes estan especialitzats en un gènere concret d'art.

En moda això es pot traduir en el següent: Adidas i Nike competeixen en una mateixa línia de samarretes, però ignoren que els clients prefereixen gastar-se els diners en unes ulleres de sol.

Un error molt freqüent és el de taxar les obres en tant que valor d'afer emocional, això crea unes fluctuacions de preus injustificats pel públic que creen confusió i idea d'inconsciència. És habitual que el client que no coneix les causes dels canvis de preus per motius personals acabi per malfiar-se del producte, i es confiï a comprar obres que atenen a estàndards més estables i sensats. No deixis que les teves emocions afectin la teva professionalitat, i viceversa.

Existeixen molts professionals fora de l'art que desitjarien fer valer l'esforç del seu treball per sobre dels serveis estàndards, però no ho fan perquè saben que és un error. L'artista, en canvi, practica un exercici de narcisisme que el condemna amb freqüència a sobrevalorar el seu treball, sense cap altra justificació que el seu amor propi (...i que, per altra banda, no interessa a ningú més que a ell mateix i a les seves àvies). De la mateixa manera, tampoc s'ha de devaluar la feina en funció d'un prejudici o una manca d'autoestima. Els preus han de ser consistents, doncs s'han de sufragar moltes despeses i intermediaris.

En primer lloc has de valorar-te en comparació amb artistes consagrats. Compara tant la teva obra com la teva trajectòria professional. Els artistes es confonen quan hi intervé la subjectivitat a l'hora de fer comparacions de qualitat amb altres artistes. És de necessitat practicar un exercici d'humilitat i apropar-se a l'objectivitat. També s'han de valorar el carisma, la reputació, l'experiència i comercialitat de les obres dels artistes de referència. Així i tot, és habitual que els preus son poc realistes, erràtics o pujats de to, doncs el producte final s'encareix força quan es ven al públic amb intermediaris, que és gairebé la única via.

Si us plau, deixa ja mateix de pensar que el teu art és tan i tan únic i especial, perquè potser no ho sigui tant i hagis de baixar del teu pedestal a l'hora de fixar preus. Hi ha molta gent bona, ok? Tot artista és singular, és clar, però això no és l'únic criteri per taxar l'obra.

Val la pena la teva obra? En el cas que estiguis convençut de que "si", n'hauries de saber el perquè i posar-hi un preu en comparació a artistes consagrats. Vigila: "en comparació" no vol dir "igual". Un cop la galeria també ho té clar, pot justificar els preus al col·leccionista d'una forma encertada.

Una forma de justificar els preus és amb l'experiència de la demanda. Ara bé, no pots justificar uns estàndards alts perquè un cop el teu conco ric va transigir en comprar-te una obra baix l'imperatiu del compromís. La venda al catxondo teu conco formaria part d'un règim de venda excepcional, no d'una regla de mercat a seguir.

Seguirà...

Article publicat al diari Menorca el 20 d'abril del 2oo8 [pots descarregar l'arxiu en PDF clicant AQUÍ]